Tot el que s'ha dit respecte a la mort i enterrament de la Lliberada és exponent de la seva fama de santedat. Fama que ja tenia en vida, però que quedà palesa quan es produí el seu traspàs, amb la gentada que acudí a veure el seu cadàver i que el va acompanyar en el seu enterrament: «La causa de la gentada, com es deixava entendre —diu l'agutzil Francesc Genís, enviat allí per a posar ordre—, era la fama de santedat, a més dels senyals que havien aparegut en el seu cos».
Es pot dir que tots els testimonis, que sota jurament testificaren davant notari, confirmen aquesta fama de santedat, ja directament, ja indirecte. Ens limitem a citar aquí alguna mostra:
Albert Costa s'expressava així: «Ja de petita tenia molt bona reputació, la qual va conservar tota la vida, amb grans sofriments, i va morir amb fama de santedat». El P. Segimon Puig, carmelita, diu: «Quan encara vivia, m'havia expressat d'ella, humanament parlant, dient que era una santeta, i em consta que aquesta és la fama que ha deixat després de morta».
Aquesta fama no restà limitada a Olot, sinó que s'havia escampat per diversos indrets: El caputxí, P. Jaume Guiu, certificà: «Vaig sentir anomenar-la santa, i aquesta és l'opinió que s'ha escampat per diversos de manera semblant s'expressaren l'advocat i aleshores alcalde d'Olot Narcís Masmitjà i el també caputxí Llorenç Toronell. Joan Calvó i Morató, testimonià: «La fama de les seves virtuts i olor de santedat s'han escampat no sols per aquesta província, sinó també a altres, i moltíssims han demanat trocets de roba del seu ús i fulles de roses desfullades per les mans de la mateixa Lliberada».
De que aquesta fama s'havia escampat també fora d'Olot, n'és un testimoni significatiu el P. Francesc X. Butifià, fill de Banyoles, el qual escriu en la biografia La devota artesana: «Nunca he olvidado los encomios con que, cuando nino, oía de la enferma, entonces todavía en vida. Por todas partes se difundía el aroma de sus maximas y ejemplos, y la fama de su vida extraordinaria resonaba muchas leguas a la redonda, a cuyo eco acudían muchos a admirar a la pobre Enferma, a quien la voz de gente sencilla apellidaba la santa. De Banolas, mi pueblo natal, conocí a no pocos que en este número se contaban...».
Però els més convençuts de la santedat de Lliberada eren els seus propis directors espirituals, que, per altra part, eren els qui millor la coneixien. El P. Anton Bonavia, que fou el seu director durant més de tretze anys, anava escrivint en forma de diari les coses extraordinàries que observava en la seva dirigida. El rev. Lluís Vila, informant al P. Bonavia, recull en les seves cartes nombrosos casos de persones que s'encomenaven a les oracions de la Serventa de Déu i se sentien afavorides: «Coses meravelloses —escriu— s'obren per les seves súpliques».
D'ella escriu en una carta a D. Josep de Trinxeria el Dr. Masmitjà: «Librada Ferrarons, no temo errar en lo que digo, desde sus tiernos anos hasta que dió su espíritu al Creador, corrió con pasos de gigante en el camino de la perfección cristiana, esmaltando su alma con las piedras preciosas de toda clase de virtudes [...]. Dios se la Ilevó consigo y a nosotros nos dejó el consuelo de sus súplicas [...] y un modelo exquisito de santidad». I en altra carta, al seu cosí Antoni Casabó: «Librada Ferrarons y Vivés, después de haber ejercitado en vida las virtudes cristianas en grado heroico, según, hablando a lo humano, se puede decir: de haber sido la admiración de los que penetramos el retrete precioso de su espíritu, y de otros, ha muerto en muy buen olor de santidad».
Font: Butlletí informatiu sobre la causa de canonització de Lliberada Ferrarons - Nº 13 - Juliol de 1991