dimarts, 21 de novembre de 2017

Notes biogràfiques VIII - Tretze anys en un clot de llit.

Ja hem vist com la Lliberada el dissabte abans de l'Ascensió de 1829 hagué de plegar del treball i enllitar-se. La causa principal dels seus mals corporals era un tumor al fetge, que ja s'havia manifestat feia més de set anys i que havia anat augmentant de volum.

En Jeroni Gelabert ens dóna una idea de com ella es trobava l'any 1834 quan ell la visità per primera vegada: «La vaig veure —diu— que semblava ja morta: la cara molt pàl·lida i llangorosa, els ulls enfosquits, els llavis sense color; no es podia moure i estava sense veu. Li vaig prendre el pols i vaig observar que estava amb febre lenta i consumptiva, i veient una complicació de tants mals, vaig pensar que era una malalta molt diferent, i que la medicina hi tenia poc a fer».

En aquests anys posteriors de la seva vida, la Lliberada havia arribat a una gran maduresa espiritual. Ella, cada vegada més conscient de la seva vocació martirial, s'havia ofert i seguia oferint-se voluntàriament, com a víctima expiatòria pels pecats del món, d'un món concret, el del seu país, lliurat a una guerra fratricida, i d'una Església, la de la seva pàtria, perseguida i amenaçada constantment.

General Tristany - carlistes de Girona
Autor:  August Ferrer-Dalmau
Per a situar-nos i comprendre millor el misteri dels seus sofriments serà bo que tinguem presents alguns dels esdeveniments d'aquells calamitosos temps. El 29 de setembre de 1833, a la mort de Ferran VII, esclata la primera guerra carlista, que ja no acabarà a Catalunya fins a 1840. El juliol de 1835 es produeix la forçada exclaustració dels religiosos a Olot. Carmelites i caputxins han d'abandonar el seu convent. La Lliberada quatre mesos abans ho havia predit, com ho testifica Sebastià Saus. «Ho va sentir tant que quasi li va costar la vida». Del 8 de setembre al 9 d'octubre de 1835 la vila d'Olot és assetjada per les forces carlines. El carrer de Sant Bernat, on encara vivia la SdD, quedava fora del recinte emmurallat a la mercè dels assetjadors, i fou escenari d'aquelles lluites. Però no seria aleshores sinó vers 1839 quan per motius de guerra la Lliberada fou traslladada a un tercer pis del carrer de la Mosca, dins del recinte emmurallat. «Fou estrany que hi arribés viva —diu Jeroni Gelabert— a causa d'estar tant faltada de forces de tant patir. Posada en aquesta nova casa, els seus mals seguiren igual, però de mal en pitjor, de manera que crèiem que la seva vida no duraria un mes, i va durar encara més de tres anys».

I, ell mateix, afegeix encara: «La Lliberada va haver d'estar tres anys i tres mesos guardant la mateixa posició en el llit, que era del costat dret, sense poder estar d'altra manera, per causa de l'enorme pes del seu fetge». Una vegada que volgueren canviar-li la màrfega (mai va voler acceptar un matalàs que li oferiren) perquè els pallons estaven apilotats i podrits, veieren, esgarrifats, que tot el seu cos, que descansava sobre la dura post, era una llaga de cap a peus i que en alguns punts se li veien els ossos, essent un vertader miracle que no s'hagués gangrenat.

A finals de l'any 1841, quan la tibantor entre el govern espanyol i l'Església arribava al seu punt més alt, i amb perill imminent de cisma «more anglicano», la Lliberada, que fins ara s'havia ofert a sofrir, per evitar tants de mals, ara, entenent que el que se li demana és la vida, s'ofereix a morir; oferiment que li «fou aprovat i acceptat», segons ens diu el seu últim director espiritual, el Dr. Masmitjà. Morirà pocs mesos després, el 21 de juny de 1842.

Butlletí núm. 8 - Pag. 3
Llegir més...

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Participació de la Lliberada en la Passió de Crist

Una de les meditacions preferides de la Lliberada era la Passió i Mort de nostre Senyor Jesucrist. De jove, quan encara podia caminar, tot i que li devia ésser costós per causa de la seva debilitat i malalties, segons una tradició ben fundada, els dies de festa ella pujava al Montsacopa per a practicar el Via Crucis. Després, quan ja la malaltia la tingué reclosa en un clot de llit, era el tema predilecte de la seva meditació. Així ens ho assegura el seu últim director espiritual, el Dr. Joaquim Masmitjà, com ho deixà escrit en la Relació que féu de la seva vida i virtuts. 

D'ella ho va extreure Mn. Balcells en la biografia de la Serventa de Déu, "Modelo de jóvenes obreras": «Un dels temes favorits de les seves meditacions era la sagrada Passió del nostre diví Salvador, de la qual era molt afeccionada i devotíssima. Als pocs moments de posar-se a meditar sobre algun dels passos, ja se la veia entrada en altíssima contemplació, abrusant-se i consumint-se ensems d'amor i de dolor».

Ella manifestà i declarà més d'una vegada als seus confessors que era admesa a participar amb gran intensitat de les penes, dels dolors i dels turments de Jesús; que sentia la crueltat de la flagel·lació, els horrors de la coronació d'espines, les tortures de la Creu, la set ardent i abrusadora, la desemparança, amb les suors i angoixes de la mateixa mort. Tot això se li podia endevinar i descobrir clarament en veure-la, a certes hores de tots els divendres, sospirar, plorar, prendre un color cadavèric, amb altres senyals exteriors, particularment la sequedat dels seus llavis i de la seva boca, i les tristeses, temors, angoixes i altres efectes, donant a entendre amb tot això que estava unida amb Crist Jesús, qui, per sofrir i merèixer més pels pecadors, va permetre en la part inferior de la seva Persona esser turmentat i afligit cruelment d'aquesta manera.

Per a conformar-se més amb Jesús, molt sovint, però en l'habitació de la Serventa de Déu especialment els divendres de cada setmana, començant ja a la vigília, la trobava extàtica, amb els braços en forma de creu, cosa que li era molestossissima, donada la seva posició constant en el llit, passant nits senceres en aquesta actitud, cosa que vaig voler comprovar personalment visitant-la algunes nits i estant en l'habitació de la malalta, completament a les fosques, sense ella saber-ho ni haver-me vist. Així vaig poder convèncer-me, més d'una vegada, que mantenia aquesta posició i que, tocant-li les mans, no se'n sentia».

La meditació freqüent de la Passió i Mort de Jesús la devia confortar, més que cap altra cosa, a sofrir amb paciència i conformitat les pròpies penes i treballs, i l'infondria aquella heroica generositat de oferir-se, a imitació de Jesús, com a víctima expiatòria també pels pecats dels altres. Per això, quan algú la compadia, veient els seus terribles sofriments, ella exclamava: què és això en comparació del que va sofrir Jesús!». 

No ens pensem que la Lliberada era una persona trista. a pesar dels seus incomprensibles sofriments, ella sentia la joia i la pau de Déu en el seu cor, joia comunicativa que portava el consol en el cor dels altres. En tenim, entre altres, el testimoni del Dr. Prat, el seu metge de capçalera: «No poques vegades —diu— anava a veure-la només per passar l'estona, especialment si em trobava angoixat per alguna cosa, i sempre en tornava consolat».

Butlletí núm. 8 - Pàg. 2
Llegir més...

dijous, 21 de setembre de 2017

Lliberada en la fàbrica d'Antoni Carbó (1824 - 1829)

Marianna Fonoses, esposa del fabricant de mitges Antoni Carbó, coneixedora de la crítica situació de la Lliberada, que va haver de plegar del treball, li proposà de treballar a la seva fàbrica, que posseïa el seu marit al carrer Esglaiers, núm. 7, donant-li tota classe de facilitats. Lliberada acceptà, però amb una condició, que volia treballar sola. I en dir-li la mestressa que podrien treballar elles dues juntes, li va respondre: Això encara és massa. Així que se li concedí treballar en una habitació separada de les altres treballadores.

Sens dubte cercava la soledat per viure millor la presència de Déu, seguint el seu lema: Les mans a la feina i el cor a Déu.

"Tots els dies -- testifica Antoni Carbó -- començava el treball a les vuit del matí venint de l'església, i, segons tinc entès, després d'haver rebut la Sagrada Comunió, però treballava amb tota cura la resta del dia, a pesar de què es trobava totalment mancada de salut i se la veia molt fatigada quan arribava de l'església parroquial, que no estava lluny"

I el mateix Antoni Carbó, després de fer ressaltar la seva humilitat, paciència i discreció, afegeix: «Dic que la vaig considerar i considero que era en aquell temps d'un esperit i comportament molt més elevat que el de les altres dones, encara d'aquelles entregades al servei de Déu, de les que n'he tingut algunes en la meva fàbrica».

Encara que la Lliberada cercava la soledat per estar més en Déu„ no per això es tancava goisticament en si mateixa, despreocupant-se dels altres. Una companya de treball, Rafela Mulleres, deia: «La vaig conèixer molt, i rebia d'ella avisos saludables. No podia sofrir que proferíssim males paraules i corregia els abusos. Advertia les companyes que no anessin als balls i diversions públiques». Quitéria Puigferrer diu que ella l'advertia perquè anés vestida amb decència, apanyant-li el mocador del coll. Altres fan notes que portava sempre agulles, què les oferia a les noies per a aquest fi. També ens diuen que ella tenia una maça, amb la qual, en tocar el rellotge les hores, donava cop a les sales contigües perquè resessin l'Ave Maria. 

Marianna Fonoses contava el que havia succeït amb una filla seva petita que no podia caminar tota sola: «Un bon dia, Lliberada digué a la nena: Pren això i porta-ho a la teva mare. l la nena, prenent el que donava, començà a caminar sola i ho portà a la seva mare, que estava al llit malalta». Tant Marianna Fonoses com Rafela Mulleres fan notes que la Lliberada era molt aficionada a conversar amb els infants.

Lliberada treballà en la fàbrica d'Antoni Carbó fins al dissabte, vigília de l'Ascensió de 1829. Després ja va haver d'enllitar-se i encara, que per poc temps, va poder alçar-se una mica i fins tot va sortir de casa, però a partir de la vigília de Reis de 1830, ja va haver de quedar-se permanentment al llit, on passarà tot la resta de la seva vida.
Llegir més...

dilluns, 21 d’agost de 2017

VI. LLIBERADA, en la fàbrica de Domingo Jou (1820-1823)

Notes Biogràfiques.


La malaltia que, ja de petita, minava la salut de la Lliberada, a la fi la impedirà el llarg desplaçament diari a Sant Joan les Fonts, però trobarà nou treball a la fàbrica de Domingo Jou, situada al carrer del Pont de Santa Magdalena, on hi treballà durant els anys 1820 a 1823. Coincideixen aquests anys precisament amb el període constitucional; any de guerra oberta entre els absolutistes i els lliberals, que ara tenien el poder, i que afectà moltíssim a la població d'Olot, dividint-la en dos bàndols fortament oposats i irreconciliables. Per un dels decrets sectaris del govern, els carmelites hagueren de clausurar el convent durant dos anys (1821-1823).

Per aquest temps la Lliberada ingressà en altres associacions piadoses, com en la Congregació de Ntra. Sra. dels Dolors, on professà el 6 de gener de 1821 i en la Confraria del Roser, on consta el seu nom en la llista d'ingressades també el 1821. D'aquesta confraria n'era Paborde o Prior el Rev. Pere Rovira, beneficiat de la parroquial de Sant Esteve, a qui ella prengué com a director espiritual.

Lliberada Ferrarons
Dibuix de Julio Batallé
Sobre la malaltia de la Serventa de Déu ja, per aquest temps, en tenim un testimoni qualificat, el Dr. Rafel Prat, el qual, començà a tractar-la cap al 1822, i afirma que ja aleshores tenia opressió a la boca superior de l'estómac, palpitacions, desgana, era procliu al vòmit, sentia dolor obtús a la part del fetge, on se li trobava un tumor dur, cansament al més petit esforç, coses que, ja de tant en tant, l'obligaven a fer alguns dies de llit.

No obstant això, la Lliberada seguia encara treballant en la fàbrica del senyor Jou amb tota dedicació i segons li permetien les forces. El mateix amo de la fàbrica és un bon testimoni de la seva bona conducta i també ens confirma que ja aleshores ella estava malalta. Sabina Beltran, companya de treball, abans a Sant Joan i ara, testimonia: «No solament continuà en el seu bon comportament, sinó que encara va augmentar en virtut, i advertia a les companyes de les funcions i festes que es feien
en les esglésies, en totes les quals es coneix que ella hi anava».

És també interessant el testimoni d'una altra companya, Gertrudis Soler: «Treballava una mica separada de les altres dones i donava molts bons exemples de paciència i moderació, no reaccionant airada per les paraules mortificants que proferien contra ella altres persones de diferents opinions i partits, ans amonestant als altres a sofrir-se mútuament, i, a tal fi, referia exemples de Sants que perdonaven les injúries i oraven pels que els perseguien, resignant-se a la voluntat de Déu. En tot respirava paciència, mansuetud i caritat i corregia als qui proferien males paraules». Possiblement sigui d'aquest temps l'anècdota que va recollir Joan Calvó i Morató, que anant ella pel carrer, en certa ocasió, li varen tirar un cop de pedra a l'esquena, i ella ni tan sols va girar el cap enrere per saber que li havia tirat.

Poc més de tres anys pogué seguir el ritme de treball d'aquella fàbrica, i amb el sofriment que es pot suposar i que confirmen els testimonis. A la fi, per causa de la malaltia, que anava fent el seu curs, ella hagué de plegar.

Font: Butlletí núm. 6
Llegir més...