Devoció de la Lliberada a l'Eucaristia

Molts són els testimonis que certifiquen que la Lliberada freqüentava els sagraments. Sens dubte que es refereixen particularment a la recepció de l'Eucaristia. No hi ha constància que quan ella rebé la primera comunió. Seria segurament a dotze anys, com era costum en aquells temps. Possiblement a partir d'aquesta data la rebria amb certa freqüència, la que li permetien els confessors.

Que ja, des de joveneta, Jesús Eucaristia era per la Serventa de Déu el centre de les seves atraccions, ens ho confirma el testimoni de Jerònima Escubós, la qual declarà que la veia «molt sovint a l'església de la Verge del Carme orant, immòbil i molt devota, davant l'altar del Santíssim Sagrament, on, segons experiència pròpia, hi passava llarga estona, o algunes hores». Aquí no només queda expressada la seva devoció a l'Eucaristia, sinó també el seu esperit d'oració.

El seu primer director espiritual, Mn. Pere Rovira, assegura que rebia els sagraments molt sovint, a pesar de les seves indisposicions. Victòria Casals ens diu que la Lliberada anava a l'església ya de bon matí. Sabem que quan treballava, ja força malalta, a la fàbrica d'Anton Carbó, que estava al carrer Esglaiers i podia anar-hi una mica més tard, la Lliberada passava primer per l'església parroquial i rebia l'Eucaristia. Així ho testificava el mateix Anton Carbó: «Tots els dies, regularment, començava a les vuit del matí, venint a l'església i, segons tinc entès, després d'haver rebut la Sagrada Comunió.»

L'amiga de la Serventa de Déu, Rosa Juncar, testimonia la seva «no interrompuda assistència a la recepció dels sagraments el temps que li permeté la salut assistir a l'església, i després (és a dir, quan ja per causa de la malaltia hagué d'enllitar-se) en quan li hi ho proporcionava la caritat d'alguns eclesiàstics.

Aquests eclesiàstics a què es refereix la Rosa Juncar són, sens dubte, els seus directors espirituals, particularment el carmelita P. Antoni Bonavia i el Servent de Déu Dr. Joaquim Masmitjà. El Pare Bonavia li portava la Comunió amb molta freqüència, sembla que diàriament, cosa que li reportà crítiques i problemes, fins hi tot amb els seus superiors, que li prohibiren d'anar-la a visitar només de dos o tres cops per setmana, i encara acompanyat. Tenim el testimoni del P. Bartomeu Roca, un dels seus acompanyants: «El P. Bonavia s'exclamava per la persecució experimentada, ja per part de persones laiques, fins a fer-li amenaces i prevencions d'apedregar-lo, ja per part també d'alguns religiosos, perquè eren tan freqüents les visites a la referida malalta [...] i afegí que solament s'alimentava d'una taça de caldo i de la Sagrada Comunió, que se li administrava, al dir d'alguns, amb massa freqüència.» Estem en temps d'una gran influència jansenista.

El Dr. Masmitjà, el seu últim director, no dubtà de portar-li la Comunió diàriament, perquè considerava que per a ella la Comunió era el seu major consol. Ell, quan es decidí a dirigir-la, entengué que així ho volia el Senyor, i li ho confirmaven una sèrie de signes extraordinaris que li esdevenien quan li portava la Comunió a plena nit, ja que la Serventa de Déu, per la seva debilitat, no podia estar gaire temps en dejú. En una de les seves cartes, el Dr. Masmitjà, en parlar de la molta freqüència, fins i tot diària en alguns casos, amb què en les Constitucions permetia la Comunió a les religioses fundades per ell, escriu en una carta: «Expresé a mas lo que había observado por experiencia sobre el particular cuando Ilevaba el Señor a Librada, como milagros respecto al viento y otras cosas.» El seu germà Antoni, compta com una vegada, tornant el Dr. Masmitjà de portar la Comunió a la Lliberada, boi que plovia a bots i barrals, arribà a casa completament sec, dient que ella li havia assegurat que podia marxar, que no es mullaria.

Fou, doncs, sens dubte, la recepció de l'Eucaristia, més que una altra cosa, el que la confortava i li donava força per a suportar els terribles dolors de la seva llarga malaltia i altres inexplicables sofriments, als que ella generosament s'oferia com a víctima i acceptava per amor a Crist Crucificat i en bé dels altres, particularment dels pecadors.

Butlletí núm. 18 - Octubre de 1994

Llegir més...

La Lliberada en la pràctica de les virtuts

Si repassem la vida de la Lliberada, des de la seva infantesa fins a la seva mort, passant pels seus vint anys de treballs a la fàbrica i els seus tretze, passats malalta en un clot de llit, veurem com ella va practicar totes les virtuts, en general, en un grau heroic, és a dir, d'una manera extraordinària, fora del comú de com solem practicar-la encara persones tingudes per piadoses i virtuoses; amb promptitud i senzillesa, amb constància i perseverança, amb alegria i fervor creixent, i això no només en els actes de la vida quotidiana, sinó també en els moments difícils, superant les dificultats que se li presentaren, suportant amb ànim valerós i sense defallença les adversitats i els sofriments morals i físics que varen acompanyar-la durant tota la seva vida.

Els testimoniatges són abundosos. Podríem aquí aportar bon nombre de declaracions de testimonis oculars. Ens limitarem a citar només alguns dels més significatius.

El seu últim director espiritual, el Servent de Déu, Joaquim Masmitjà, fent com un resum de la seva vida virtuosa, s'expressava així en una carta: «Librada Ferrarons, no temo errar en lo que digo, desde sus tiernos anos hasta que dio su espíritu al Creador, corrió con pasos de gigante el camino de la perfección cristiana, esmaltando su alma con las piedras preciosas de las virtudes».

Un dels companys de treball a la fàbrica de Sant Joan les Fonts, Jaume Cunill, digué d'ella en la seva declaració: «Va observar sempre una vida del tot conforme a les màximes de l'Evangeli, amb particular afecte a les coses de devoció i assistència a l'Església [...]. Se la coneixia amb molta inclinació al retir i quietud. I, per aquestes qualitats i en general pels seus tan rectes procediments, l'he considerat dotada d'un esperit superior moralment al de qualsevol altra dona piadosa d'aquesta nombrosa Vila».

Potser és encara més explícit el testimoniatge de N'Anton Carbó, l'amo de la fàbrica on la Serventa de Déu passà els seus últims sis anys d'obrera: «Dic que vaig considerar i considero que era en aquell temps d'un esperit i comportament molt més elevat que el d'altres dones, encara d'aquelles entregades al servei de Déu, de les que n'he tingut algunes en la meva casa de fabricació». 

Respecte al seu capteniment durant el llarg temps de la seva malaltia, els testimonis són encara més abundosos. Potser el més significatiu i qualificat sigui el del seu metge de capçalera, Rafel Prat, que la va tractar medicalment durant els últims vint anys de la seva vida. El Dr. Prat, després de descriure els seus inacabables i esgarrifosos patiments, diu: «En mig de tants dolors, en mig de tants treballs, de les seves penes i misèries, mai vaig sentir de la seva boca una impaciència, un gemec, un desconsol, una imprecació, i, menys encara, una desesperació; al contrari, les seves paraules eren falagueres, consoladores, amables, movent a compassió i tendresa al cor més endurit. Diferents vegades em va consolar en les meves tristeses i penes, i no poques vegades anava a veure-la només per passar una estona amb ella, especialment quan em trobava angoixat per alguna cosa, i sempre en sortia consolat».

És interessant aquest testimoni perquè no només ens dóna constància de la seva paciència, humanament inexplicable, sinó també de la seva pau inalterable i goig interior en mig dels seus dolors i sofriments, ja que encara tenia esma per portar la pau i el consol a les persones que se sentien angoixades. No era sol el Dr. Prat, que anava a veure-la per consolar-se en les seves penes. Ella, com ens diuen els seus directors espirituals, no sols acceptava plenament els seus sofriments, sinó que fins i tot s'oferia a sofrir més i més, per la glòria de Déu i per al bé de les ànimes. En els últims mesos de la seva existència va oferir els seus sofriments i fins i tot la seva vida per a pacificació del país i particularment per la unitat de l'Església d'Espanya, que, a més de perseguida, es veia amenaçada de cisma.

Certament que aquesta manera de practicar la virtut no té altra explicació que la seva vida d'intimitat amb Déu. Era efecte de la seva oració contemplativa, que havia arribat a un grau en que la seva única preocupació era la glòria de Déu, a la voluntat de qui ella estava totalment abandonada.

del Butlletí núm. 15 - 1992

Llegir més...

La fama de santedat després de la seva mort

Tot i que ja fa quasi cent cinquanta anys de la mort de la Lliberada, la seva fama de santedat no sols no ha minvat, sinó que s'ha sostingut i encara ha anat creixent, si bé en les seves manifestacions externes hagi tingut moments de més o menys intensitat. Serà difícil en poques paraules poder resumir tot el que podríem dir sobre aquest particular. Remarcarem només els punts més significatius.

Tot just després de la mort de la Serventa de Déu ja el Dr. Masmitjà, esperonat i secundat per altres persones, preparava i enviava una relació de la seva vida i virtuts a Roma, a través de l'Arquebisbe de Tarragona, Echanove, que hi era desterrat, demanant instruccions del que calia fer, donada l'anòmala situació político-religiosa d'Espanya en aquell temps. No veient-se oportú iniciar el procés canònic de beatificació, seguint instruccions de la mateixa Roma, en 1844 (dos anys escassos de la mort de la Lliberada) es prengué declaració d'uns seixanta testimonis sobre la vida, virtuts i fama de santedat de la Serventa de Déu davant de tres notaris, en espera de temps millors.

Personatges d'aquells temps que s'interessaren per la Causa de la Lliberada, podem citar a Sant Antoni Maria Claret, el Dr. Jaume Soler, Canonge Magistral de Vic i després bisbe de Terol, el Dr. Llucià Casadevall, bisbe de Vic, el Dr. Guardiola, bisbe de la Seu d'Urgell, que estava desterrat a Montpeller, el canonge de Girona Arnautó. El mateix Sant Pare Gregori XVI, després de llegir una més breu relació de la seva vida, va manifestar que no dubtava que un dia els seus successors la posarien als altars.

És també un testimoni fefaent de la seva fama de santedat la preocupació per les seves despulles. Primerament fou dipositat el seu cos en un nínxol nou, donació de Na Rosa de Morales. Però tot seguit es feren gestions per a poder-lo traslladar a una església d'Olot, fins i tot es demanà l'autorització a la Reina Isabel I I, però sense resultat positiu. Malmès el primer nínxol per les filtracions de l'aigua, el Dr. Masmitjà n'adquirí un de nou, on foren traslladades les despulles en 1847. Quan a les acaballes del segle es féu una ampliació del cementiri, a fi que les seves despulles poguessin estar en lloc més digne i vistós, se li dedicà la primera de les criptes de la Via Santa Marta. La iniciativa d'aquest nou trasllat fou del patrici Josep Gelabert i Vall, iniciativa que fou secundada pel Dr. Ferrer i tot el poble d'Olot. La inscripció de la làpida no pot ser més significativa: ... Serventa de Déu, model de piadoses artesanes, mirall d'eminents virtuts; morí en olor de santedat. Des d'aleshores el seu sepulcre es convertirà en lloc de confluència dels seus nombrosos devots. Es significatiu també que tant del primer com del segon trasllat se'n fes acta notarial.

Abans no s'estingís la generació dels testimonis oculars, el P. Francesc X. Butiñà, SJ, va escriure la seva primera biografia, de la que se'n feren quatre edicions (Girona, 1878; Tarragona, 1890 i 1895; i Olot, 1898). La última, fou per iniciativa del Dr. Esteve Ferrer, rector d'Olot durant quaranta anys.

El nou impuls per a promoure la seva glorificació li donà Mn. Domingo Balcells. Ho féu com a acte de gratitud per la salut recuperada per intercessió de la Serventa de Déu. El 1922 començà a imprimir estampes i fulls volanders i publicar escrits en els setmanaris locals, per revifar el caliu que encara perdurava. Publicà, a més, dues biografies, la primera en català (1923), i la segona, ja més documentada, en castellà (1925). El seu treball donà el seu fruit, ja que aviat s'alçaren veus d'arreu de Catalunya i d'Espanya interessant-se per la causa de la Lliberada, particularment dels sectors de la classe treballadora i de l'Acció Catòlica Femenina, demanant insistentment la incoació del seu procés, de forma que pels anys 1930, el Dr. Vila Martínez, bisbe de Girona, estava disposat a iniciar-lo i havia començat les gestions a aquest fi, però la seva inesperada i prematura mort i després la guerra civil imposaren nova demora.

Caldrà arribar a la celebració del primer centenari de la mort de la Lliberada (1942), que fou realment l'afirmació i reconeixement de les seves virtuts de tot un poble per la espontaneïtat, fervor i entusiasme en què es va celebrar, com encara molts recorden, de manera que el bisbe de Girona Dr. Josep Cartañà, que presidí aquells actes personalment, no dubtà d'autoritzar la introducció del Procés Ordinari.

Encara Olot viurà una altra gran jornada de fervor amb motiu del trasllat de les despulles de la Serventa de Déu a l'església parroquial de Sant Esteve el juny de 1966, presidida aquesta vegada pel que aleshores era bisbe de Girona, actual Cardenal de la Santa Església, Dr. Narcís Jubany i Arnau, en l'espera del veredicte de la Santa Seu.

del Butlletí núm. 14 - Desembre de 1991

Llegir més...

La fama de santedat en vida

Tot el que s'ha dit respecte a la mort i enterrament de la Lliberada és exponent de la seva fama de santedat. Fama que ja tenia en vida, però que quedà palesa quan es produí el seu traspàs, amb la gentada que acudí a veure el seu cadàver i que el va acompanyar en el seu enterrament: «La causa de la gentada, com es deixava entendre —diu l'agutzil Francesc Genís, enviat allí per a posar ordre—, era la fama de santedat, a més dels senyals que havien aparegut en el seu cos».

Es pot dir que tots els testimonis, que sota jurament testificaren davant notari, confirmen aquesta fama de santedat, ja directament, ja indirecte. Ens limitem a citar aquí alguna mostra:

Albert Costa s'expressava així: "Ja de petita tenia molt bona reputació, la qual va conservar tota la vida, amb grans sofriments, i va morir amb fama de santedat". El P. Segimon Puig, carmelita, diu: "Quan encara vivia, m'havia expressat d'ella, humanament parlant, dient que era una santeta, i em consta que aquesta és la fama que ha deixat després de morta".

Aquesta fama no restà limitada a Olot, sinó que s'havia escampat per diversos indrets: El caputxí, P. Jaume Guiu, certificà: “Vaig sentir anomenar-la santa, i aquesta és l'opinió que s'ha escampat per diversos de manera semblant s'expressaren l'advocat i aleshores alcalde d'Olot Narcís Masmitjà i el també caputxí Llorenç Toronell. Joan Calvó i Morató, testimonià: "La fama de les seves virtuts i olor de santedat s'han escampat no sols per aquesta província, sinó també a altres, i moltíssims han demanat trocets de roba del seu ús i fulles de roses desfullades per les mans de la mateixa Lliberada".

De que aquesta fama s'havia escampat també fora d'Olot, n'és un testimoni significatiu el P. Francesc X. Butiflà, fill de Banyoles, el qual escriu en la biografia La devota artesana: «Nunca he olvidado los encomios con que, cuando nino, oía de la enferma, entonces todavía en vida. Por todas partes se difundía el aroma de sus maximas y ejemplos, y la fama de su vida extraordinaria resonaba muchas leguas a la redonda, a cuyo eco acudían muchos a admirar a la pobre enferma, a quien la voz de gente sencilla apellidaba la santa. De Bañolas, mi pueblo natal, conocí a no pocos que en este número se contaban...».

Però els més convençuts de la santedat de Lliberada eren els seus propis directors espirituals, que, per altra part, eren els qui millor la coneixien. El P. Anton Bonavia, que fou el seu director durant més de tretze anys, anava escrivint en forma de diari les coses extraordinàries que observava en la seva dirigida. El rev. Lluís Vila, informant al P. Bonavia, recull en les seves cartes nombrosos casos de persones que s'encomenaven a les oracions de la Serventa de Déu i se sentien afavorides: "Coses meravelloses —escriu— s'obren per les seves súpliques".

D'ella escriu en una carta a D. Josep de Trinxeria el Dr. Masmitjà: "Librada Ferrarons, no temo errar en lo que digo, desde sus tiernos anos hasta que dió su espíritu al Creador, corrió con pasos de gigante en el camino de la perfección cristiana, esmaltando su alma con las piedras preciosas de toda clase de virtudes [...]. Dios se la Ilevó consigo y a nosotros nos dejó el consuelo de sus súplicas [...] y un modelo exquisito de santidad". I en altra carta, al seu cosí Antoni Casabó: «Librada Ferrarons y Vivés, después de haber ejercitado en vida las virtudes cristianas en grado heroico, según, hablando a lo humano, se puede decir: de haber sido la admiración de los que penetramos el retrete precioso de su espíritu, y de otros, ha muerto en muy buen olor de santidad».

Del Butlletí núm. 13 - Juliol de 1991

Llegir més...