dijous, 21 de desembre de 2017

Notes biogràfiques IX. Santa mort de la Lliberada

La Lliberada portava ja vint-i-cinc anys de malalta, i els tretze últims prostrada en un clot de llit amb indicibles sofriments. Els metges no trobaven una explicació natural a la seva existència. Així ho expressen en les seves declaracions. La Lliberada no sols sofria amb una paciència inexplicable, sinó i que s'oferia a nous treballs i sofriments. Per una part ella volia continuar vivint, per a poder oferir els seus sofriments pel bé dels altres; però, per altra part, anhelava cada vegada més volar cap al cel per a fruir per sempre de la presència de Déu. La seva oració inalterable era aquesta: «Senyor, només desitjo complir sempre i en tot la vostra voluntat».

Déu nostre Senyor havia acceptat el seu oferiment, i els seus sofriments l'acompanyaran fins a la fi. Un testimoni ocular, Joan Calvó i Morató, diu: «Expirà en el mateix moment que finalitzaven els nou dies en què notablement se li havien agreujat els seus acerbíssims dolors». l la veïna Francesca Badosa testifica: «Em vaig trobar en la seva habitació, vetllant, juntament amb el Rev. Masmitjà, la nit de la seva defunció (...). Acabà la seva vida patint molt i amb senyals comuns als altres moribunds».

Però els seus intensos dolors corporals venien sobreabundantment compensats pels consols espirituals que rebia del cel. El Dr. Masmitjà testificà que des que ell va començar a visitar-la diàriament el febrer de 1841, no passaven de quatre a sis dies, màxim, que no la veiés estàtica. Aquesta freqüència es féu encara més intensa en els últims dies de la seva vida. Ella com sant Pau podia dir amb tota veritat: Estic crucificada en Crist; visc, però ja no jo, sinó que és Crist qui viu en mi.

Una de les coses que va entendre en una d'aquestes visites que rebia del cel és que havia arribat l'hora de la seva partença. El seu director espiritual, el Dr. Masmitjà, que la va assistir en el seu traspàs a l'eternitat, diu al respecte: «Ella mateixa me'l va anunciar molt proper abans de succeir, amb paraules molt terminants, i prometent el seu favor quan estigués al cel, que majorment en aquest temps desitjava».


També a les seves germanes anuncià el dia i l'hora de la seva mort, i a més, els féu saber que Déu volia que la creu dels seus sofriments, que era el seu tresor, quedés com herència en la família. Seguidament els preguntà quina de les dues la volia acceptar. Felisa no es veié amb cor. Serà l'Agnès, la més petita, la continuadora de l'obra expiatòria de la Lliberada, i passarà 20 anys malalta al llit.

Acostant-se l'hora del seu traspàs, va pregar a les seves germanes que li canviessin la camisa, per evitar que ulls profans poguessin veure l'estat del seu cos, tot ell fet una plaga. Les seves germanes la varen complaure, tot i la por que tenien de que se'ls quedés morta als braços. Una altra cosa encara els demanà, que un cop morta la vestissin amb l'hàbit del Carme, que ja tenia preparat. l elles ho acompliren puntualment.

Poc després ja entrava en agonia. Dos dies abans havia rebut el viàtic i la unció. El Dr. Masmitjà testifica: «En la nit precedent al dia 21 de juny de 1842, em vaig quedar en la cambra de la Lliberada (...), i començant a les dues de la matinada, poc més o menys, la vaig assistir per al seu traspàs a l'eternitat, que s'esdevingué a les tres de la mateixa matinada, o poc després». Així, a la matinada del dia 21 de juny, volava cap al cel l'ànima de la generosa i animosa Lliberada.

Butlletí núm 9, pàg. 3
Llegir més...

dimarts, 21 de novembre de 2017

Notes biogràfiques VIII - Tretze anys en un clot de llit.

Ja hem vist com la Lliberada el dissabte abans de l'Ascensió de 1829 hagué de plegar del treball i enllitar-se. La causa principal dels seus mals corporals era un tumor al fetge, que ja s'havia manifestat feia més de set anys i que havia anat augmentant de volum.

En Jeroni Gelabert ens dóna una idea de com ella es trobava l'any 1834 quan ell la visità per primera vegada: «La vaig veure —diu— que semblava ja morta: la cara molt pàl·lida i llangorosa, els ulls enfosquits, els llavis sense color; no es podia moure i estava sense veu. Li vaig prendre el pols i vaig observar que estava amb febre lenta i consumptiva, i veient una complicació de tants mals, vaig pensar que era una malalta molt diferent, i que la medicina hi tenia poc a fer».

En aquests anys posteriors de la seva vida, la Lliberada havia arribat a una gran maduresa espiritual. Ella, cada vegada més conscient de la seva vocació martirial, s'havia ofert i seguia oferint-se voluntàriament, com a víctima expiatòria pels pecats del món, d'un món concret, el del seu país, lliurat a una guerra fratricida, i d'una Església, la de la seva pàtria, perseguida i amenaçada constantment.

General Tristany - carlistes de Girona
Autor:  August Ferrer-Dalmau
Per a situar-nos i comprendre millor el misteri dels seus sofriments serà bo que tinguem presents alguns dels esdeveniments d'aquells calamitosos temps. El 29 de setembre de 1833, a la mort de Ferran VII, esclata la primera guerra carlista, que ja no acabarà a Catalunya fins a 1840. El juliol de 1835 es produeix la forçada exclaustració dels religiosos a Olot. Carmelites i caputxins han d'abandonar el seu convent. La Lliberada quatre mesos abans ho havia predit, com ho testifica Sebastià Saus. «Ho va sentir tant que quasi li va costar la vida». Del 8 de setembre al 9 d'octubre de 1835 la vila d'Olot és assetjada per les forces carlines. El carrer de Sant Bernat, on encara vivia la SdD, quedava fora del recinte emmurallat a la mercè dels assetjadors, i fou escenari d'aquelles lluites. Però no seria aleshores sinó vers 1839 quan per motius de guerra la Lliberada fou traslladada a un tercer pis del carrer de la Mosca, dins del recinte emmurallat. «Fou estrany que hi arribés viva —diu Jeroni Gelabert— a causa d'estar tant faltada de forces de tant patir. Posada en aquesta nova casa, els seus mals seguiren igual, però de mal en pitjor, de manera que crèiem que la seva vida no duraria un mes, i va durar encara més de tres anys».

I, ell mateix, afegeix encara: «La Lliberada va haver d'estar tres anys i tres mesos guardant la mateixa posició en el llit, que era del costat dret, sense poder estar d'altra manera, per causa de l'enorme pes del seu fetge». Una vegada que volgueren canviar-li la màrfega (mai va voler acceptar un matalàs que li oferiren) perquè els pallons estaven apilotats i podrits, veieren, esgarrifats, que tot el seu cos, que descansava sobre la dura post, era una llaga de cap a peus i que en alguns punts se li veien els ossos, essent un vertader miracle que no s'hagués gangrenat.

A finals de l'any 1841, quan la tibantor entre el govern espanyol i l'Església arribava al seu punt més alt, i amb perill imminent de cisma «more anglicano», la Lliberada, que fins ara s'havia ofert a sofrir, per evitar tants de mals, ara, entenent que el que se li demana és la vida, s'ofereix a morir; oferiment que li «fou aprovat i acceptat», segons ens diu el seu últim director espiritual, el Dr. Masmitjà. Morirà pocs mesos després, el 21 de juny de 1842.

Butlletí núm. 8 - Pag. 3
Llegir més...

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Participació de la Lliberada en la Passió de Crist

Una de les meditacions preferides de la Lliberada era la Passió i Mort de nostre Senyor Jesucrist. De jove, quan encara podia caminar, tot i que li devia ésser costós per causa de la seva debilitat i malalties, segons una tradició ben fundada, els dies de festa ella pujava al Montsacopa per a practicar el Via Crucis. Després, quan ja la malaltia la tingué reclosa en un clot de llit, era el tema predilecte de la seva meditació. Així ens ho assegura el seu últim director espiritual, el Dr. Joaquim Masmitjà, com ho deixà escrit en la Relació que féu de la seva vida i virtuts. 

D'ella ho va extreure Mn. Balcells en la biografia de la Serventa de Déu, "Modelo de jóvenes obreras": «Un dels temes favorits de les seves meditacions era la sagrada Passió del nostre diví Salvador, de la qual era molt afeccionada i devotíssima. Als pocs moments de posar-se a meditar sobre algun dels passos, ja se la veia entrada en altíssima contemplació, abrusant-se i consumint-se ensems d'amor i de dolor».

Ella manifestà i declarà més d'una vegada als seus confessors que era admesa a participar amb gran intensitat de les penes, dels dolors i dels turments de Jesús; que sentia la crueltat de la flagel·lació, els horrors de la coronació d'espines, les tortures de la Creu, la set ardent i abrusadora, la desemparança, amb les suors i angoixes de la mateixa mort. Tot això se li podia endevinar i descobrir clarament en veure-la, a certes hores de tots els divendres, sospirar, plorar, prendre un color cadavèric, amb altres senyals exteriors, particularment la sequedat dels seus llavis i de la seva boca, i les tristeses, temors, angoixes i altres efectes, donant a entendre amb tot això que estava unida amb Crist Jesús, qui, per sofrir i merèixer més pels pecadors, va permetre en la part inferior de la seva Persona esser turmentat i afligit cruelment d'aquesta manera.

Per a conformar-se més amb Jesús, molt sovint, però en l'habitació de la Serventa de Déu especialment els divendres de cada setmana, començant ja a la vigília, la trobava extàtica, amb els braços en forma de creu, cosa que li era molestossissima, donada la seva posició constant en el llit, passant nits senceres en aquesta actitud, cosa que vaig voler comprovar personalment visitant-la algunes nits i estant en l'habitació de la malalta, completament a les fosques, sense ella saber-ho ni haver-me vist. Així vaig poder convèncer-me, més d'una vegada, que mantenia aquesta posició i que, tocant-li les mans, no se'n sentia».

La meditació freqüent de la Passió i Mort de Jesús la devia confortar, més que cap altra cosa, a sofrir amb paciència i conformitat les pròpies penes i treballs, i l'infondria aquella heroica generositat de oferir-se, a imitació de Jesús, com a víctima expiatòria també pels pecats dels altres. Per això, quan algú la compadia, veient els seus terribles sofriments, ella exclamava: què és això en comparació del que va sofrir Jesús!». 

No ens pensem que la Lliberada era una persona trista. a pesar dels seus incomprensibles sofriments, ella sentia la joia i la pau de Déu en el seu cor, joia comunicativa que portava el consol en el cor dels altres. En tenim, entre altres, el testimoni del Dr. Prat, el seu metge de capçalera: «No poques vegades —diu— anava a veure-la només per passar l'estona, especialment si em trobava angoixat per alguna cosa, i sempre en tornava consolat».

Butlletí núm. 8 - Pàg. 2
Llegir més...

dijous, 21 de setembre de 2017

Lliberada en la fàbrica d'Antoni Carbó (1824 - 1829)

Marianna Fonoses, esposa del fabricant de mitges Antoni Carbó, coneixedora de la crítica situació de la Lliberada, que va haver de plegar del treball, li proposà de treballar a la seva fàbrica, que posseïa el seu marit al carrer Esglaiers, núm. 7, donant-li tota classe de facilitats. Lliberada acceptà, però amb una condició, que volia treballar sola. I en dir-li la mestressa que podrien treballar elles dues juntes, li va respondre: Això encara és massa. Així que se li concedí treballar en una habitació separada de les altres treballadores.

Sens dubte cercava la soledat per viure millor la presència de Déu, seguint el seu lema: Les mans a la feina i el cor a Déu.

"Tots els dies -- testifica Antoni Carbó -- començava el treball a les vuit del matí venint de l'església, i, segons tinc entès, després d'haver rebut la Sagrada Comunió, però treballava amb tota cura la resta del dia, a pesar de què es trobava totalment mancada de salut i se la veia molt fatigada quan arribava de l'església parroquial, que no estava lluny"

I el mateix Antoni Carbó, després de fer ressaltar la seva humilitat, paciència i discreció, afegeix: «Dic que la vaig considerar i considero que era en aquell temps d'un esperit i comportament molt més elevat que el de les altres dones, encara d'aquelles entregades al servei de Déu, de les que n'he tingut algunes en la meva fàbrica».

Encara que la Lliberada cercava la soledat per estar més en Déu„ no per això es tancava goisticament en si mateixa, despreocupant-se dels altres. Una companya de treball, Rafela Mulleres, deia: «La vaig conèixer molt, i rebia d'ella avisos saludables. No podia sofrir que proferíssim males paraules i corregia els abusos. Advertia les companyes que no anessin als balls i diversions públiques». Quitéria Puigferrer diu que ella l'advertia perquè anés vestida amb decència, apanyant-li el mocador del coll. Altres fan notes que portava sempre agulles, què les oferia a les noies per a aquest fi. També ens diuen que ella tenia una maça, amb la qual, en tocar el rellotge les hores, donava cop a les sales contigües perquè resessin l'Ave Maria. 

Marianna Fonoses contava el que havia succeït amb una filla seva petita que no podia caminar tota sola: «Un bon dia, Lliberada digué a la nena: Pren això i porta-ho a la teva mare. l la nena, prenent el que donava, començà a caminar sola i ho portà a la seva mare, que estava al llit malalta». Tant Marianna Fonoses com Rafela Mulleres fan notes que la Lliberada era molt aficionada a conversar amb els infants.

Lliberada treballà en la fàbrica d'Antoni Carbó fins al dissabte, vigília de l'Ascensió de 1829. Després ja va haver d'enllitar-se i encara, que per poc temps, va poder alçar-se una mica i fins tot va sortir de casa, però a partir de la vigília de Reis de 1830, ja va haver de quedar-se permanentment al llit, on passarà tot la resta de la seva vida.
Llegir més...