La Lliberada no era persona d'una pietat tancada en si mateixa, sinó que la
seva vida interior la impulsava a comunicar els dons rebuts de Déu als altres,
particularment a les persones amb les quals convivia, esdevenint així en
apòstol en el propi ambient. En són testimoni principalment els seus companys i companyes de treball a la fàbrica i també els seus amics i veïns del
carrer de sant Bernat, on ella vivia.
Quasi tots els seus companys i companyes de treball que declararen com a
testimonis fan referència a aquest seu apostolat. Entre altres, Sabina Bertran
diu: "Exhortava a les altres donzelles als exercicis de pietat, ensenyant a resar algunes devocions, Parenostres, i a més, oferint-se per les que volguessin
anar a confessar-se a aixecar-se molt de matí i prevenir i guardar-les-hi lloc
en el confessionari, a fi que alliberant-les d'aquella molèstia, hi anessin i
s'exercitessin més a anar a confessar."
Això mateix de fer cua per guardar un lloc en el confessionari ens ho testimonia Joan Soler i Bargés, un veí del carrer Sant Bernat, cosa que ens fa
pensar que no ho feia únicament per les companyes de treball sinó per altres
persones que tenien alguna dificultat de confessar-se.
Margarita Triadú, una de les noies que estaven sota la seva cura, declarà
que la Lliberada procurava que allí es resessin devotes oracions i exhortava a
les treballadores a la devoció, la qual coincideix amb la Magdalena Artigues,
que diu: "Allí m'exhortava, com igualment a les altres col·laboradores, als
exercicis de pietat i devoció, fent-nos resar Parenostres i altres oracions amb
freqüència segons ho permetia el treball", i també diu que reprimia i corregia
si s'adonava d'algun excés en jocs de mans o altres que poguessin ocasionar
alguna renyina.
Butiñà diu que la Serventa de Déu per tallar les enraonies i paraules
impertinents ho feia amb aquella dita: "Noies, els ulls a la feina i el cor a
Déu", expressió que sintetitza el que fou la seva vida de treballadora de
fàbrica i el seu esperit d'oració al mateix temps.
Joan Saus, l'amo de la casa on vivia la Lliberada i veí d'aquesta,
declarà: "Instruïa a les famílies en les doctrines de la Religió i, a vegades, em
cridava també a mi per instruir-me en les mateixes", i afegeix que era molt
afeccionada a conversar amb els infants.
És interessant la declaració de Miquel Bartrina, que era tartamut: "M'ensenyava amb molta cura i paciència la doctrina cristiana, que m'era costosa d'aprendre i poder-me expressar, per ser quelcom tartamut, i a ella em refugiava, perquè no permetia que fos molestat i quan altres feien burla de mi o em
perseguien."
 |
Església de St Esteve - 1966 |
També és interessant la declaració de Jerònima Iglésies: "Exhortava al meu
marit a viure cristianament, i a les meves filles les inculcava la devoció, i
exhortava a la mare de la mateixa Lliberada a què assistís als necessitats,
oblidant-se de les seves'', és a dir de les pròpies necessitats. Com veiem, no
només es preocupava del bé espiritual del pròxim, sinó que també desitjava
remeiar les necessitats materials, a pesar de les seves limitades possibilitats.
Joan soler diu encara: "I també perquè les dones observessin tota honestedat en el vestir, portava agulles i se les entregava perquè composessin els
seus vestits."
És possible que les correccions que a vegades feia li donessin algun disgust per part d'algun insolent. Victòria Casals diu que ella rebia amb paciència les injúries i exhortava a la paciència, demanant perdó pels ofensors.
Aquesta era la vida d'apostolat de la Lliberada mentre pogué anar al treball.
Quan la malaltia ja no li permeté més anar al treball i jeia malalta en un clot
de llit, també des d'allí continuà el seu apostolat, ara però entre les persones
que anaven a visitar-la, atretes per la seva fama de santedat i també no
poques vegades cercant consell en les seves dificultats i consol en les seves
penes. Per a tots tenia la paraula adient, i tothom sortia de la seva companyia
content i consola.