divendres, 9 de febrer de 2018

Lliberada, relíquies i Dickens

Avui ens fem ressò de l'article publicat al El Nacional.Cat sobre la Lliberada titulat "Lliberada, relíquies i Dickens" de Míriam Díez   El podeu llegir a:
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/miriam-diez-lliberada-reliquies-dickens_229029_102.html
Llegir més...

diumenge, 21 de gener de 2018

Notes Biogràfiques X - Fenomens observats en el cos difunt de la Lliberada

A part de certes reserves per part de les autoritats, tendents a frenar un entusiasme que ja es preveia, la població d'Olot reaccionà immediatament a la mort de la Lliberada. Joan Calvó i Morató descriu amb vius colors aquesta reacció: - Com una centella va córrer subtilment la notícia de la seva mort per tots els cantons de la Vila, i com un moviment espontani simultani s'apilotà un crescudíssim nombre de persones a la casa de la Serventa de Déu, dient que volien veure la santa». Uns per devoció i altres per curiositat del que es deia.

I el que es deia era que la cara de la difunta era una meravella i feia goig de veure-la. Un dia a la fàbrica de l'Anton Carbó —així ho testifica la seva esposa Maríanna Funoses— parlant de la por que feien els morts, algú digué a la Lliberada que ella quan fóra morta, com que era d'estatura molt alta, en faria molta de por. Lliberada respongué rotundament que ella, de morta, de por no en faria gens. I així fou. La vista del seu cadàver no solament no causava ni por ni aquella repugnància natural que causen els morts, sinó tot el contrari: de tal manera que va atreure a veure-la una gran gentada: La majoria hi anaven per la gran fama de santedat que ja tenia, però altres, per la curiositat de comprovar si era cert el que corria de boca en boca.


El Dr. Masmitjà, que després d'assistir-la en la seva mort, s'havia retirat a una habitació contigua, esperant que la vestissin i que el fuster Tenes arrangés la plataforma on la col·locaren, diu: -Poc després, quan de nou vaig entrar a la seva cambra, decentment vestit el seu cos, ja des de la porta vaig adonar-me la mudança de la seva cara, i se'm figurava com estàtica o molt semblant a la manera com l'havia vist en els seus èxtasis, cosa que em va sorprendre». Joan Calvó, que també hi era present, ho descriu així: - Sobtadament aparegueren en el seu rostre tres petits clotets, un a cada galta i l'altre a la punta de la barba, tots ells de color vermell i iguals, formant un perfecte triangle equilàter". Com era molt coneguda la seva devoció a la Sma. Trinitat, de seguida s'interpretà que aquest senyal era un símbol d'aquest misteri. A més, les seves mans i els seus peus quedaren tan flexibles com si es tractés d'un cos viu, com molts ho volgueren comprovar.

Un altre detall que feren notar molts dels testimonis, és que en la seva cambra no es percebia cap classe de mal olor; és més, alguns, com el sacerdot advocat Anton Moner, afirmaren haver percebut una fragància tota particular. Anton Tenes, el fuster, deposà que encara en el moment de col·locar-la en el bagul, no feia cap mal olor i conservava la flexibilitat del cos.

Tan gran fou la gentada durant tot el dia 21 i el matí del 22, fins a l'hora de l'enterrament, que per evitar alguna possible desgràcia hagueren de posar-hi ordre. Joan Calvó diu que "homes, que en la seva cara es veia que venien a veure-la només atrets per la curiositat, o potser per mofar-se, després de posar els seus ulls en la formosa cara de la difunta, es treien respectuosament la gorra, resaven un Parenostre i sortien canviats, amb idees molt diferents de quan havien entrat». Ja que a la gent se la feia desfilar, per a donar lloc als que esperaven per entrar, alguns fins i tot, pujaven al terrat d'una casa del davant per poder contemplar-la amb tota detenció, tant era el goig que feia de veure-la.

Butlletí núm. 10 - Pàg. 3
Llegir més...

dijous, 21 de desembre de 2017

Notes biogràfiques IX. Santa mort de la Lliberada

La Lliberada portava ja vint-i-cinc anys de malalta, i els tretze últims prostrada en un clot de llit amb indicibles sofriments. Els metges no trobaven una explicació natural a la seva existència. Així ho expressen en les seves declaracions. La Lliberada no sols sofria amb una paciència inexplicable, sinó i que s'oferia a nous treballs i sofriments. Per una part ella volia continuar vivint, per a poder oferir els seus sofriments pel bé dels altres; però, per altra part, anhelava cada vegada més volar cap al cel per a fruir per sempre de la presència de Déu. La seva oració inalterable era aquesta: «Senyor, només desitjo complir sempre i en tot la vostra voluntat».

Déu nostre Senyor havia acceptat el seu oferiment, i els seus sofriments l'acompanyaran fins a la fi. Un testimoni ocular, Joan Calvó i Morató, diu: «Expirà en el mateix moment que finalitzaven els nou dies en què notablement se li havien agreujat els seus acerbíssims dolors». l la veïna Francesca Badosa testifica: «Em vaig trobar en la seva habitació, vetllant, juntament amb el Rev. Masmitjà, la nit de la seva defunció (...). Acabà la seva vida patint molt i amb senyals comuns als altres moribunds».

Però els seus intensos dolors corporals venien sobreabundantment compensats pels consols espirituals que rebia del cel. El Dr. Masmitjà testificà que des que ell va començar a visitar-la diàriament el febrer de 1841, no passaven de quatre a sis dies, màxim, que no la veiés estàtica. Aquesta freqüència es féu encara més intensa en els últims dies de la seva vida. Ella com sant Pau podia dir amb tota veritat: Estic crucificada en Crist; visc, però ja no jo, sinó que és Crist qui viu en mi.

Una de les coses que va entendre en una d'aquestes visites que rebia del cel és que havia arribat l'hora de la seva partença. El seu director espiritual, el Dr. Masmitjà, que la va assistir en el seu traspàs a l'eternitat, diu al respecte: «Ella mateixa me'l va anunciar molt proper abans de succeir, amb paraules molt terminants, i prometent el seu favor quan estigués al cel, que majorment en aquest temps desitjava».


També a les seves germanes anuncià el dia i l'hora de la seva mort, i a més, els féu saber que Déu volia que la creu dels seus sofriments, que era el seu tresor, quedés com herència en la família. Seguidament els preguntà quina de les dues la volia acceptar. Felisa no es veié amb cor. Serà l'Agnès, la més petita, la continuadora de l'obra expiatòria de la Lliberada, i passarà 20 anys malalta al llit.

Acostant-se l'hora del seu traspàs, va pregar a les seves germanes que li canviessin la camisa, per evitar que ulls profans poguessin veure l'estat del seu cos, tot ell fet una plaga. Les seves germanes la varen complaure, tot i la por que tenien de que se'ls quedés morta als braços. Una altra cosa encara els demanà, que un cop morta la vestissin amb l'hàbit del Carme, que ja tenia preparat. l elles ho acompliren puntualment.

Poc després ja entrava en agonia. Dos dies abans havia rebut el viàtic i la unció. El Dr. Masmitjà testifica: «En la nit precedent al dia 21 de juny de 1842, em vaig quedar en la cambra de la Lliberada (...), i començant a les dues de la matinada, poc més o menys, la vaig assistir per al seu traspàs a l'eternitat, que s'esdevingué a les tres de la mateixa matinada, o poc després». Així, a la matinada del dia 21 de juny, volava cap al cel l'ànima de la generosa i animosa Lliberada.

Butlletí núm 9, pàg. 3
Llegir més...

dimarts, 21 de novembre de 2017

Notes biogràfiques VIII - Tretze anys en un clot de llit.

Ja hem vist com la Lliberada el dissabte abans de l'Ascensió de 1829 hagué de plegar del treball i enllitar-se. La causa principal dels seus mals corporals era un tumor al fetge, que ja s'havia manifestat feia més de set anys i que havia anat augmentant de volum.

En Jeroni Gelabert ens dóna una idea de com ella es trobava l'any 1834 quan ell la visità per primera vegada: «La vaig veure —diu— que semblava ja morta: la cara molt pàl·lida i llangorosa, els ulls enfosquits, els llavis sense color; no es podia moure i estava sense veu. Li vaig prendre el pols i vaig observar que estava amb febre lenta i consumptiva, i veient una complicació de tants mals, vaig pensar que era una malalta molt diferent, i que la medicina hi tenia poc a fer».

En aquests anys posteriors de la seva vida, la Lliberada havia arribat a una gran maduresa espiritual. Ella, cada vegada més conscient de la seva vocació martirial, s'havia ofert i seguia oferint-se voluntàriament, com a víctima expiatòria pels pecats del món, d'un món concret, el del seu país, lliurat a una guerra fratricida, i d'una Església, la de la seva pàtria, perseguida i amenaçada constantment.

General Tristany - carlistes de Girona
Autor:  August Ferrer-Dalmau
Per a situar-nos i comprendre millor el misteri dels seus sofriments serà bo que tinguem presents alguns dels esdeveniments d'aquells calamitosos temps. El 29 de setembre de 1833, a la mort de Ferran VII, esclata la primera guerra carlista, que ja no acabarà a Catalunya fins a 1840. El juliol de 1835 es produeix la forçada exclaustració dels religiosos a Olot. Carmelites i caputxins han d'abandonar el seu convent. La Lliberada quatre mesos abans ho havia predit, com ho testifica Sebastià Saus. «Ho va sentir tant que quasi li va costar la vida». Del 8 de setembre al 9 d'octubre de 1835 la vila d'Olot és assetjada per les forces carlines. El carrer de Sant Bernat, on encara vivia la SdD, quedava fora del recinte emmurallat a la mercè dels assetjadors, i fou escenari d'aquelles lluites. Però no seria aleshores sinó vers 1839 quan per motius de guerra la Lliberada fou traslladada a un tercer pis del carrer de la Mosca, dins del recinte emmurallat. «Fou estrany que hi arribés viva —diu Jeroni Gelabert— a causa d'estar tant faltada de forces de tant patir. Posada en aquesta nova casa, els seus mals seguiren igual, però de mal en pitjor, de manera que crèiem que la seva vida no duraria un mes, i va durar encara més de tres anys».

I, ell mateix, afegeix encara: «La Lliberada va haver d'estar tres anys i tres mesos guardant la mateixa posició en el llit, que era del costat dret, sense poder estar d'altra manera, per causa de l'enorme pes del seu fetge». Una vegada que volgueren canviar-li la màrfega (mai va voler acceptar un matalàs que li oferiren) perquè els pallons estaven apilotats i podrits, veieren, esgarrifats, que tot el seu cos, que descansava sobre la dura post, era una llaga de cap a peus i que en alguns punts se li veien els ossos, essent un vertader miracle que no s'hagués gangrenat.

A finals de l'any 1841, quan la tibantor entre el govern espanyol i l'Església arribava al seu punt més alt, i amb perill imminent de cisma «more anglicano», la Lliberada, que fins ara s'havia ofert a sofrir, per evitar tants de mals, ara, entenent que el que se li demana és la vida, s'ofereix a morir; oferiment que li «fou aprovat i acceptat», segons ens diu el seu últim director espiritual, el Dr. Masmitjà. Morirà pocs mesos després, el 21 de juny de 1842.

Butlletí núm. 8 - Pag. 3
Llegir més...