Devoció de la Lliberada a Crist Crucificat

Entre les devocions més significatives de la Serventa de Déu Lliberada Ferrarons hi trobem la que tenia a Jesús Crucificat. Que ella ja en el temps de la seva adolescència i joventut tenia gravats els sofriments de Crist en la seva Passió i mort, ho demostra aquella expressió que recull Victòria Casals, la qual diu que quan la Lliberada anava a treballar a la fàbrica de Sant Joan les Fonts i trobava pel camí una petita pujada, ella, ja malaltissa aleshores, exclamava sufocada: "Com podré pujar aquesta muntanya del Calvari?". Això ens fa pensar que ja aleshores era afeccionada a la pràctica del Viacrucis, o a la consideració de la Passió i Mort de Jesús.

Sobre aquesta pràctica del Via-crucis ens en parla llargament el seu primer biògraf, el P. Francesc Butiñà. Possiblement pogué recollir la notícia de llavis d'algun testimoni ocular, ja que sabem que Butiñà estigué a Olot a predicar pel temps que va escriure la biografia de la Serventa de Déu. Ens diu en La devota artesana després de descriure la situació del Montsacopa, dit també en aquell temps Montcalvari: "Cuando en la tarde de los días festivos no había otro ejercicio que mas cuarase a la santa codicia de la devota virgen, allà se dirigía ella acompanada de varias jóvenes animadas del mismo afàn para instruirse en la escuela de la cruz. Postrada de rodillas delante de los devotos oratorios, iba alternando la sentimental lectura de los padecimientos de Jesús con profundos suspiros y ardientes gemidos. Corrianle hilo a hilo por las encendidas mejillas muchas lagrimas, y tal era, tan tierno y piadoso el fervor que respiraba su semblante, que todos los circunstantes se sentían movidos a compunción y arrepentimiento".

Crist de l'església del Carme - Olot

Fou sens dubte, en la contemplació de Jesús Crucificat que ella comprengué la seva vocació martirial. En una de les seves llibretes manuscrites, de l'any 1821, hi trobem precisament un acte de Consagració a la creu de Jesucrist, extret del llibre francès L'ame sur le Calvaire, que és un veritable oferiment de si mateix com a víctima expiatòria pels pecats del món. Aquest acte de consagració, que ella segurament féu als seus 18 anys, l'aniria repetint sovint i l'ajudaria a prendre consciència de la seva vocació martirial, ja que la seva vida fou un continu martiri, particularment durant els 13 anys que passaria en un clot de llit.

En la Relació de la seva vida que envià a Roma el Servent de Déu Joaquim Masmitjà, el seu últim director espiritual, ens diu, tal com recull Mn. Balcells en Modelo de jóvenes obreras, que un dels temes favorits de les seves meditacions era la sagrada Passió del nostre Salvador, i que als pocs moments de posar-se a meditar sobre algun dels passos, ja se la veia entrada en altíssima contemplació, abrusant-se i consumint-se d'amor i de dolor. Per a conformar-se més amb Jesús, molt sovint, però especial en les nits del dijous al divendres, se la veia estàtica, amb els braços en forma de creu, posició que li seria molestosíssima, donada la seva malaltia, passant nits senceres en aquesta actitud. Ella manifestà més d'una vegada als seus confessors que era admesa a participar amb gran intensitat de les penes, dels dolors i dels turments de Jesús; que sentia la crueltat de la flagel.lació, els horrors de la coronació d'espines, les tortures de la creu, la set abrusadora, la desesperança, amb les suors i angoixes de la mateixa mort.

Sens dubte que per altra part la freqüent meditació de la Passió i Mort de Jesús era el seu reconfort en les penes i treballs que li causaven les seves malalties i altres sofriments inexplicables que rebia per permissió divina dels esperits malignes, i la infonia aquella generositat per oferir-se a sofrir més i més, fins a la mort, com a víctima, pels pecats del món, per la pau del país, submergit en una guerra fraticida, i per la unitat de l'Església, amenaçada a Espanya de cisma. Els seus grans sofriments, li semblaven poca cosa en comparació del que havia patit Jesús per nosaltres. Per això, quan algú tractava de compadir-la, exclamava: "l què és això en comparació del que va sofrir Jesús".

la cosa més admirable de la Lliberada és que, enmig de les seves penes i treballs, mostrava una pau i joia interior, que feia que pogués ésser el consol dels qui anaven a visitar-la. Així ho experimentaren, entre altres, els mateixos metges que l'assistien, els Drs. Prat i Gelebart, com ells manifesten admirats en les seves declaracions, i que la visitaven a vegades més que per donar-li un remei per la seva malaltia, per cercar un consol en les pròpies penes i preocupacions.

Butlletí núm. 20 - Novembre de 1995

Llegir més...

Devoció de la Lliberda a la Mare de Déu

Una altra de les devocions peculiars de la Serventa de Déu Lliberada Ferrarons era la que professava a la Mare de Déu. El seu biògraf, P. Francesc Butiñà, diu en La devota artesana: "La devoción y filial confianza que en la Virgen tenía, sinó corría parejas con la que a Jesús profesaba, seguía a lo menos inmediatamente después de ella, como se desprende claramente, ya del entusiasmo con que hablaba de las glorias de María, ya de la solicitud con que todos los días, y en particular en las fiestas dedicadas a sus misterios la obsequiaba, ya de la sed y hambre que la consumía por ver a la Virgen de todos bendecida y de todos filialmente amada".

Una prova que ens demostra que es preocupava que els altres l'honoressin és l'anècdota que conten alguns testimonis, que quan sonaven les hores no s'acontentava de resar ella l'Ave Maria, sinó que procurava que també la resessin les seves companyes de treball, com quan treballava a la fàbrica d'Antoni Carbó. Com que ella treballava sola en una habitació separada, per estar més recollida, tal com havia demanat, amb una maça trucava a la paret de les sales contigües perquè la rebessin.

Mare de Déu del Carme

També ens diu Butiñà que la Lliberada, ja que no podia pel seu estat i condicions entrar en la vida religiosa, per tal d'honorar i imitar a la Mare de Déu, es va consagrar a Jesús i Maria "ofreciéndoles perpetua virginidad, obediencia omnímoda a los Padres espirituales, y pobreza absoluta".

Aquesta devoció a la Mare de Déu ja li venia de família, ja que el seu pare era terciari carmelita. I, com ja n'hem parlat en un anterior capítol, ella també, quan tot just tenia setze anys, professà en el Terç Orde del Carme, una de les característiques del qual és precisament la devoció a la Mare de Déu. Fou una propagadora de l'Escapulari del Carme, que ella, quan estava malalta al llit, repartia entre les persones que l'anaven a visitar, i fins i tot les advertia si no el portaven.

També trobem el seu nom en altres associacions marianes. Així el dia 6 de gener de 1821 professà en la Congregació de Ntra. Sra. dels Dolors, devoció molt estesa a Olot, on es venerava en pròpia capella la seva imatge, obra mestra de Ramon Amadeu. En l'església d'aquesta Congregació s'hi celebrà solemnement la missa d'aniversari de la mort de la Serventa de Déu. El rés propi dels congregats era la corona dels Dolors de la Mare de Déu.

El mateix any 1821 ingressà en la Confraria de la Mare de Déu del Roser, de la que n'era prior el seu primer director espiritual el Rd. Pere Rovira. L'obsequi particular dels confrares del Roser és el rés diari d'una part del Rosari, devoció que la Serventa de Déu ja practicava des de petita en la família. Recull Joan Calvó en les seves Notes aquesta anècdota: "Quan la Serventa de Déu anava a treballar a la fàbrica de Sant Joan les Fonts, pel camí, amb altres companyes, resaven a dos cors el rosari que en deien de bona mort, perquè després de cada dena unes deien: "Déu nos do una bona mort", i les altres responien: "Déu nos do una bona vida". Quan la Serventa de Déu entrà en agonia, li posaren a les mans la candela beneïda i indulgenciada de la Mare de Déu del Roser".

Pertanyia també a la Confraria de la Puríssima Concepció de Maria Santíssima. Era la confraria dels mitgers. Podem suposar que la Serventa de Déu sentia una especial devoció per aquest misteri de la Mare de Déu i celebrava amb fervor la seva festa.

Sens dubte que la Serventa de Déu, com a bona olotina, professava una tendra devoció a la Mare de Déu en la seva advocació del Tura, Patrona de la Vila, i la visitava en el seu santuari. Hi ha una carta del Rd. Lluís Vila de la que es desprèn que quan ella estava malalta al llit la visitava en esperit. En aquell temps, l'església del Carme, que ella freqüentava i hi passava hores en oració ja quan era joveneta, estava tancada, per l'exclaustració que es produí el 1835, i ja no s'obrí de nou fins al 1844, quan ja la serventa de Déu era morta. A l'església del Tura hi havien traslladat la imatge de la Mare de Déu del Carme, i en el seu altar s'hi celebraren les exèquies quan va morir.

Quan ella morí, entre els papers que se li trobaren hi havia aquest oferiment a la Mare de Déu: "Verge Santíssima, vos oferesc els meus ulls, les mies mans i tot el meu cos i digneu-vos guardar-me com a filla vostra".

Butlletí núm. 21 - Juliol de 1996

Llegir més...

Goigs de la Lliberada

Llegir més...

Devoció de la Lliberada a l'Eucaristia

Molts són els testimonis que certifiquen que la Lliberada freqüentava els sagraments. Sens dubte que es refereixen particularment a la recepció de l'Eucaristia. No hi ha constància que quan ella rebé la primera comunió. Seria segurament a dotze anys, com era costum en aquells temps. Possiblement a partir d'aquesta data la rebria amb certa freqüència, la que li permetien els confessors.

Que ja, des de joveneta, Jesús Eucaristia era per la Serventa de Déu el centre de les seves atraccions, ens ho confirma el testimoni de Jerònima Escubós, la qual declarà que la veia «molt sovint a l'església de la Verge del Carme orant, immòbil i molt devota, davant l'altar del Santíssim Sagrament, on, segons experiència pròpia, hi passava llarga estona, o algunes hores». Aquí no només queda expressada la seva devoció a l'Eucaristia, sinó també el seu esperit d'oració.

El seu primer director espiritual, Mn. Pere Rovira, assegura que rebia els sagraments molt sovint, a pesar de les seves indisposicions. Victòria Casals ens diu que la Lliberada anava a l'església ya de bon matí. Sabem que quan treballava, ja força malalta, a la fàbrica d'Anton Carbó, que estava al carrer Esglaiers i podia anar-hi una mica més tard, la Lliberada passava primer per l'església parroquial i rebia l'Eucaristia. Així ho testificava el mateix Anton Carbó: «Tots els dies, regularment, començava a les vuit del matí, venint a l'església i, segons tinc entès, després d'haver rebut la Sagrada Comunió.»

L'amiga de la Serventa de Déu, Rosa Juncar, testimonia la seva «no interrompuda assistència a la recepció dels sagraments el temps que li permeté la salut assistir a l'església, i després (és a dir, quan ja per causa de la malaltia hagué d'enllitar-se) en quan li hi ho proporcionava la caritat d'alguns eclesiàstics.

Aquests eclesiàstics a què es refereix la Rosa Juncar són, sens dubte, els seus directors espirituals, particularment el carmelita P. Antoni Bonavia i el Servent de Déu Dr. Joaquim Masmitjà. El Pare Bonavia li portava la Comunió amb molta freqüència, sembla que diàriament, cosa que li reportà crítiques i problemes, fins hi tot amb els seus superiors, que li prohibiren d'anar-la a visitar només de dos o tres cops per setmana, i encara acompanyat. Tenim el testimoni del P. Bartomeu Roca, un dels seus acompanyants: «El P. Bonavia s'exclamava per la persecució experimentada, ja per part de persones laiques, fins a fer-li amenaces i prevencions d'apedregar-lo, ja per part també d'alguns religiosos, perquè eren tan freqüents les visites a la referida malalta [...] i afegí que solament s'alimentava d'una taça de caldo i de la Sagrada Comunió, que se li administrava, al dir d'alguns, amb massa freqüència.» Estem en temps d'una gran influència jansenista.

El Dr. Masmitjà, el seu últim director, no dubtà de portar-li la Comunió diàriament, perquè considerava que per a ella la Comunió era el seu major consol. Ell, quan es decidí a dirigir-la, entengué que així ho volia el Senyor, i li ho confirmaven una sèrie de signes extraordinaris que li esdevenien quan li portava la Comunió a plena nit, ja que la Serventa de Déu, per la seva debilitat, no podia estar gaire temps en dejú. En una de les seves cartes, el Dr. Masmitjà, en parlar de la molta freqüència, fins i tot diària en alguns casos, amb què en les Constitucions permetia la Comunió a les religioses fundades per ell, escriu en una carta: «Expresé a mas lo que había observado por experiencia sobre el particular cuando Ilevaba el Señor a Librada, como milagros respecto al viento y otras cosas.» El seu germà Antoni, compta com una vegada, tornant el Dr. Masmitjà de portar la Comunió a la Lliberada, boi que plovia a bots i barrals, arribà a casa completament sec, dient que ella li havia assegurat que podia marxar, que no es mullaria.

Fou, doncs, sens dubte, la recepció de l'Eucaristia, més que una altra cosa, el que la confortava i li donava força per a suportar els terribles dolors de la seva llarga malaltia i altres inexplicables sofriments, als que ella generosament s'oferia com a víctima i acceptava per amor a Crist Crucificat i en bé dels altres, particularment dels pecadors.

Butlletí núm. 18 - Octubre de 1994

Llegir més...