dilluns, 21 d’octubre de 2019

La fama de santedat després de la seva mort

Tot i que ja fa quasi cent cinquanta anys de la mort de la Lliberada, la seva fama de santedat no sols no ha minvat, sinó que s'ha sostingut i encara ha anat creixent, si bé en les seves manifestacions externes hagi tingut moments de més o menys intensitat. Serà difícil en poques paraules poder resumir tot el que podríem dir sobre aquest particular. Remarcarem només els punts més significatius.

Tot just després de la mort de la Serventa de Déu ja el Dr. Masmitjà, esperonat i secundat per altres persones, preparava i enviava una relació de la seva vida i virtuts a Roma, a través de l'Arquebisbe de Tarragona, Echanove, que hi era desterrat, demanant instruccions del que calia fer, donada l'anòmala situació político-religiosa d'Espanya en aquell temps. No veient-se oportú iniciar el procés canònic de beatificació, seguint instruccions de la mateixa Roma, en 1844 (dos anys escassos de la mort de la Lliberada) es prengué declaració d'uns seixanta testimonis sobre la vida, virtuts i fama de santedat de la Serventa de Déu davant de tres notaris, en espera de temps millors.

Personatges d'aquells temps que s'interessaren per la Causa de la Lliberada, podem citar a Sant Antoni Maria Claret, el Dr. Jaume Soler, Canonge Magistral de Vic i després bisbe de Terol, el Dr. Llucià Casadevall, bisbe de Vic, el Dr. Guardiola, bisbe de la Seu d'Urgell, que estava desterrat a Montpeller, el canonge de Girona Arnautó. El mateix Sant Pare Gregori XVI, després de llegir una més breu relació de la seva vida, va manifestar que no dubtava que un dia els seus successors la posarien als altars.

És també un testimoni fefaent de la seva fama de santedat la preocupació per les seves despulles. Primerament fou dipositat el seu cos en un nínxol nou, donació de Na Rosa de Morales. Però tot seguit es feren gestions per a poder-lo traslladar a una església d'Olot, fins i tot es demanà l'autorització a la Reina Isabel I I, però sense resultat positiu. Malmès el primer nínxol per les filtracions de l'aigua, el Dr. Masmitjà n'adquirí un de nou, on foren traslladades les despulles en 1847. Quan a les acaballes del segle es féu una ampliació del cementiri, a fi que les seves despulles poguessin estar en lloc més digne i vistós, se li dedicà la primera de les criptes de la Via Santa Marta. La iniciativa d'aquest nou trasllat fou del patrici Josep Gelabert i Vall, iniciativa que fou secundada pel Dr. Ferrer i tot el poble d'Olot. La inscripció de la làpida no pot ser més significativa: ... Serventa de Déu, model de piadoses artesanes, mirall d'eminents virtuts; morí en olor de santedat. Des d'aleshores el seu sepulcre es convertirà en lloc de confluència dels seus nombrosos devots. Es significatiu també que tant del primer com del segon trasllat se'n fes acta notarial.

Abans no s'estingís la generació dels testimonis oculars, el P. Francesc X. Butiñà, SJ, va escriure la seva primera biografia, de la que se'n feren quatre edicions (Girona, 1878; Tarragona, 1890 i 1895; i Olot, 1898). La última, fou per iniciativa del Dr. Esteve Ferrer, rector d'Olot durant quaranta anys.

El nou impuls per a promoure la seva glorificació li donà Mn. Domingo Balcells. Ho féu com a acte de gratitud per la salut recuperada per intercessió de la Serventa de Déu. El 1922 començà a imprimir estampes i fulls volanders i publicar escrits en els setmanaris locals, per revifar el caliu que encara perdurava. Publicà, a més, dues biografies, la primera en català (1923), i la segona, ja més documentada, en castellà (1925). El seu treball donà el seu fruit, ja que aviat s'alçaren veus d'arreu de Catalunya i d'Espanya interessant-se per la causa de la Lliberada, particularment dels sectors de la classe treballadora i de l'Acció Catòlica Femenina, demanant insistentment la incoació del seu procés, de forma que pels anys 1930, el Dr. Vila Martínez, bisbe de Girona, estava disposat a iniciar-lo i havia començat les gestions a aquest fi, però la seva inesperada i prematura mort i després la guerra civil imposaren nova demora.

Caldrà arribar a la celebració del primer centenari de la mort de la Lliberada (1942), que fou realment l'afirmació i reconeixement de les seves virtuts de tot un poble per la espontaneïtat, fervor i entusiasme en què es va celebrar, com encara molts recorden, de manera que el bisbe de Girona Dr. Josep Cartañà, que presidí aquells actes personalment, no dubtà d'autoritzar la introducció del Procés Ordinari.

Encara Olot viurà una altra gran jornada de fervor amb motiu del trasllat de les despulles de la Serventa de Déu a l'església parroquial de Sant Esteve el juny de 1966, presidida aquesta vegada pel que aleshores era bisbe de Girona, actual Cardenal de la Santa Església, Dr. Narcís Jubany i Arnau, en l'espera del veredicte de la Santa Seu.


del Butlletí núm. 14 - Desembre de 1991

Llegir més...

dissabte, 21 de setembre de 2019

La fama de santedat en vida

Tot el que s'ha dit respecte a la mort i enterrament de la Lliberada és exponent de la seva fama de santedat. Fama que ja tenia en vida, però que quedà palesa quan es produí el seu traspàs, amb la gentada que acudí a veure el seu cadàver i que el va acompanyar en el seu enterrament: «La causa de la gentada, com es deixava entendre —diu l'agutzil Francesc Genís, enviat allí per a posar ordre—, era la fama de santedat, a més dels senyals que havien aparegut en el seu cos».

Es pot dir que tots els testimonis, que sota jurament testificaren davant notari, confirmen aquesta fama de santedat, ja directament, ja indirecte. Ens limitem a citar aquí alguna mostra:

Albert Costa s'expressava així: "Ja de petita tenia molt bona reputació, la qual va conservar tota la vida, amb grans sofriments, i va morir amb fama de santedat". El P. Segimon Puig, carmelita, diu: "Quan encara vivia, m'havia expressat d'ella, humanament parlant, dient que era una santeta, i em consta que aquesta és la fama que ha deixat després de morta".

Aquesta fama no restà limitada a Olot, sinó que s'havia escampat per diversos indrets: El caputxí, P. Jaume Guiu, certificà: “Vaig sentir anomenar-la santa, i aquesta és l'opinió que s'ha escampat per diversos de manera semblant s'expressaren l'advocat i aleshores alcalde d'Olot Narcís Masmitjà i el també caputxí Llorenç Toronell. Joan Calvó i Morató, testimonià: "La fama de les seves virtuts i olor de santedat s'han escampat no sols per aquesta província, sinó també a altres, i moltíssims han demanat trocets de roba del seu ús i fulles de roses desfullades per les mans de la mateixa Lliberada".


De que aquesta fama s'havia escampat també fora d'Olot, n'és un testimoni significatiu el P. Francesc X. Butiflà, fill de Banyoles, el qual escriu en la biografia La devota artesana: «Nunca he olvidado los encomios con que, cuando nino, oía de la enferma, entonces todavía en vida. Por todas partes se difundía el aroma de sus maximas y ejemplos, y la fama de su vida extraordinaria resonaba muchas leguas a la redonda, a cuyo eco acudían muchos a admirar a la pobre enferma, a quien la voz de gente sencilla apellidaba la santa. De Bañolas, mi pueblo natal, conocí a no pocos que en este número se contaban...».

Però els més convençuts de la santedat de Lliberada eren els seus propis directors espirituals, que, per altra part, eren els qui millor la coneixien. El P. Anton Bonavia, que fou el seu director durant més de tretze anys, anava escrivint en forma de diari les coses extraordinàries que observava en la seva dirigida. El rev. Lluís Vila, informant al P. Bonavia, recull en les seves cartes nombrosos casos de persones que s'encomenaven a les oracions de la Serventa de Déu i se sentien afavorides: "Coses meravelloses —escriu— s'obren per les seves súpliques".

D'ella escriu en una carta a D. Josep de Trinxeria el Dr. Masmitjà: "Librada Ferrarons, no temo errar en lo que digo, desde sus tiernos anos hasta que dió su espíritu al Creador, corrió con pasos de gigante en el camino de la perfección cristiana, esmaltando su alma con las piedras preciosas de toda clase de virtudes [...]. Dios se la Ilevó consigo y a nosotros nos dejó el consuelo de sus súplicas [...] y un modelo exquisito de santidad". I en altra carta, al seu cosí Antoni Casabó: «Librada Ferrarons y Vivés, después de haber ejercitado en vida las virtudes cristianas en grado heroico, según, hablando a lo humano, se puede decir: de haber sido la admiración de los que penetramos el retrete precioso de su espíritu, y de otros, ha muerto en muy buen olor de santidad».


Del Butlletí núm. 13 - Juliol de 1991

Llegir més...

dimecres, 21 d’agost de 2019

El sepulcre de la Lliberada II

D'haver mort uns anys abans, la Lliberada hauria estat enterrada en una església, com era costum. El seu pare, que havia mort el 1816, com a terciari carmelita fou enterrat a l'església del Carme, precisament el 16 de juliol, la festa de la Mare de Déu del Carme, com ell havia predit. Però quan morí la Lliberada feia uns deu o dotze anys que ja s'enterrava al nou cementiri. La Lliberada era molt pobre; tot ho rebia d'almoina, i també d'almoina rebé la sepultura, gràcies a la caritat de Na Rosa Morales, que li oferia el nínxol núm. 39, que acabava de comprar, i allí fou enterrada.

El Dr. Masmitjà, tot i que se li féu un enterrament i funeral tant solemne, amb participació de tot el poble d'Olot, no quedà satisfet, i creia que la Lliberada mereixia quelcom més, i entre les coses que pretenia és que fos enterrada en lloc ben distingit, en una església. I en aquest sentit féu gestions a Roma i a Madrid, a la Reina. Les noves lleis, alegant raons sanitàries, eren molt estrictes, i no ho aconseguí. Però aviat, de totes passades, és féu necessari un trasllat de nínxol, ja que aquell on reposaven les despulles de la Serventa de Déu estava malmès per la filtracions de les aigües. Això no fou difícil, però no es permeté obrir el taüt, que ells, el grup dels seus devots més íntims assistents, el prengueren »respectuosament» a mans, i el traslladaren al nou nínxol, núm. 194, que per aquest fi havia adquirit el Dr. Masmitjà. Així consta en l'acta autoritzada pel notari Pau Casabona el 27 de febrer de 1847.

A últims del segle passat, en fer-se el gran eixample del cementiri, i amb motiu de què s'havia de canviar de nínxol les despulles d'Agnès, germana de la Lliberada, el Sr. Josep Gelabert i Vall tingué la idea, que fou plenament compartida pel Dr. Esteve Ferrer, rector de Sant Esteve, de reunir les despulles de les tres germanes Ferrarons en una mateixa i digna cripta, la núm. 1 de la Via Santa Marta, "para estimular las virtudes de nuestras pobres obreras". I així, prèvies les corresponents formalitats i amb acta autoritzada pel notari Vicens Capdevila, el 15 de febrer de 1898 hi foren depositades les despulles de les tres germanes, cobrint la sepultura amb una vistosa làpida de marbre que proclama una vegada més la fama de santedat de la Lliberada. Posada ara en lloc tan vistós, aviat el sepulcre de la Lliberada es convertirà en lloc on s'aplegaran els seus devots a demanar gràcies per la seva intercessió i pregar per la seva glorificació.

Serà en els nostres dies que s'hauran acomplert els desigs del Dr. Masmitjà, ja que finalMent, iniciat el procés de Canonització, serà autoritzat el trasllat de les despulles a l'església parroquial de Sant Esteve, cosa que es farà de manera solemníssima el dia 19 de juny de 1966, presidint el bisbe de Girona, Dr. Narcís Jubany, avui cardenal de la Santa Església, de qui partí la iniciativa i féu les oportunes gestions.

El nou sepulcre està situat a una paret de la dreta del creuer, a prop de l'entrada de la capella del Santíssim Sagrament, i el nínxol està cobert amb una làpida de marbre gris, que porta el nom de la Serventa de Déu, i les dates de naixement, defunció i de l'últim trasllat, 19 juny 1966. Aquí esperen les seves despulles el veredicte de la Santa Església respecte a la seva glorificació, que nosaltres esperem i desitgem sigui aviat.

Llegir més...

dijous, 11 de juliol de 2019

La fama de santedat després de la seva mort

Portada d'un llibre sobre la Lliberada

Tot i que ja fa quasi cent cinquanta anys de la mort de la Lliberada, la seva fama de santedat no sols no ha minvat, sinó que s'ha sostingut i encara ha anat creixent, si bé en les seves manifestacions externes hagi tingut moments de més o menys intensitat. Serà difícil en poques paraules poder resumir tot el que podríem dir sobre aquest particular. Remarcarem només els punts més significatius.


Tot just després de la mort de la Serventa de Déu ja el Dr. Masmitjà, esperonat i secundat per altres persones, preparava i enviava una relació de la seva vida i virtuts a Roma, a través de l'Arquebisbe de Tarragona, Echanove, que hi era desterrat, demanant instruccions del que calia fer, donada l'anòmala situació político-religiosa d'Espanya en aquell temps. No veient-se oportú iniciar el procés canònic de beatificació, seguint instruccions de la mateixa Roma, en 1844 (dos anys escassos de la mort de la Lliberada) es prengué declaració d'uns seixanta testimonis sobre la vida, virtuts i fama de santedat de la Serventa de Déu davant de tres notaris, en espera de temps millors.



Personatges d'aquells temps que s'interessaren per la Causa de la Lliberada, podem citar a Sant Antoni Maria Claret, el Dr. Jaume Soler, Canonge Magistral de Vic i després bisbe de Terol, el Dr. Llucià Casadevall, bisbe de Vic, el Dr. Guardiola, bisbe de la Seu d'Urgell, que estava desterrat a Montpeller, el canonge de Girona Arnautó. El mateix Sant Pare Gregori XVI, després de llegir una més breu relació de la seva vida, va manifestar que no dubtava que un dia els seus successors la posarien als altars.



És també un testimoni fefaent de la seva fama de santedat la preocupació per les seves despulles. Primerament fou dipositat el seu cos en un nínxol nou, donació de Na Rosa de Morales. Però tot seguit es feren gestions per a poder-lo traslladar a una església d'Olot, fins i tot es demanà l'autorització a la Reina Isabel I I, però sense resultat positiu. Malmès el primer nínxol per les filtracions de l'aigua, el Dr. Masmitjà n'adquirí un de nou, on foren traslladades les despulles en 1847. Quan a les acaballes del segle es féu una ampliació del cementiri, a fi que les seves despulles poguessin estar en lloc més digne i vistós, se li dedicà la primera de les criptes de la Via Santa Marta. La iniciativa d'aquest nou trasllat fou del patrici Josep Gelabert i Vall, iniciativa que fou secundada pel Dr. Ferrer i tot el poble d'Olot. La inscripció de la làpida no pot ser més significativa: ... Serventa de Déu, model de piadoses artesanes, mirall d'eminents virtuts; morí en olor de santedat. Des d'aleshores el seu sepulcre es convertirà en lloc de confluència dels seus nombrosos devots. És significatiu també que tant del primer com del segon trasllat se'n fes acta notarial. 



Abans no s'estingís la generació dels testimonis oculars, el P. Francesc X. ButifiàSJ, va escriure la seva primera biografia, de la que se'n feren quatre edicions (Girona, 1878; Tarragona, 1890 i 1895; i Olot, 1898). La última fou per iniciativa del Dr. Esteve Ferrer, rector d'Olot durant quaranta anys. 



El nou impuls per a promoure la seva glorificació li donà Mn. Domingo Balcells. Ho féu com a acte de gratitud per la salut recuperada per intercessió de la Serventa de Déu. El 1922 començà a imprimir estampes i fulls volanders i publicar escrits en els setmanaris locals, per revifar el caliu que encara perdurava. Publicà, a més, dues bio-grafies, la primera en català (1923), i la segona, ja més documentada, en castellà (1925). El seu treball donà el seu fruit, ja que aviat s'alçaren veus d'arreu de Catalunya i d'Espanya interessant-se per la causa de la Lliberada, particularment dels sectors de la classe treballadora i de l'Acció Catòlica Femenina, demanant insistentment la incoació del seu procés, de forma que pels anys 1930, el Dr. Vila Martínez, bisbe de Girona, estava disposat a iniciar-lo i havia començat les gestions a aquest fi, però la seva inesperada i prematura mort i després la guerra civil imposaren nova demora. 



Caldrà arribar a la celebració del primer centenari de la mort de la Lliberada (1942), que fou realment l'afirmació i reconeixement de les seves virtuts de tot un poble per l'expontaneïtat, fervor i entusiasme en què es va celebrar, com encara molts recorden, de manera que el bisbe de Girona Dr. Josep Cartafià, que presidí aquells actes personalment, no dubtà d'autoritzar la introducció del Procés Ordinari. 



Encara Olot viurà una altra gran jornada de fervor amb motiu del trasllat de les despulles de la Serventa de Déu a l'església parroquial de Sant Esteve el juny de 1966, presidida aquesta vegada pel que aleshores era bisbe de Girona, actual Cardenal de la Santa Església, Dr. Narcís Jubany i Arnau, en l'espera del veredicte de la Santa Seu.





Font: Butlletí informatiu sobre la causa de canonització de Lliberada Ferrarons - Nº 14 - Desembre de 1991
Llegir més...