Aquest any no podem fer una visita presencial a la sala d'exposició de la Lliberada Ferrarons.
Per això, us hem preparat una visita virtual .
Esperem que us agradi!
diumenge, 21 de juny de 2020
Aquest any no podem fer una visita presencial a la sala d'exposició de la Lliberada Ferrarons.
Per això, us hem preparat una visita virtual .
Esperem que us agradi!
dilluns, 8 de juny de 2020
 |
| Sala d'exposició de la Lliberada Ferrarons. |
Us volem fer saber que aquest any, a causa de la pandèmia del coronavirus i del confinament, no podrem obrir com els altres anys.
Tot i així, estem preparant una manera perquè igualment pugueu gaudir d'una visita a la sala.
Més endavant us direm com..... és una sorpresa.
Fins aviat!
dimarts, 21 d’abril de 2020
La Lliberada no era persona d'una pietat tancada en si mateixa, sinó que la
seva vida interior la impulsava a comunicar els dons rebuts de Déu als altres,
particularment a les persones amb les quals convivia, esdevenint així en
apòstol en el propi ambient. En són testimoni principalment els seus companys i companyes de treball a la fàbrica i també els seus amics i veïns del
carrer de sant Bernat, on ella vivia.
Quasi tots els seus companys i companyes de treball que declararen com a testimonis fan referència a aquest seu apostolat. Entre altres, Sabina Bertran diu: "Exhortava a les altres donzelles als exercicis de pietat, ensenyant a resar algunes devocions, Parenostres, i a més, oferint-se per les que volguessin anar a confessar-se a aixecar-se molt de matí i prevenir i guardar-les-hi lloc en el confessionari, a fi que alliberant-les d'aquella molèstia, hi anessin i s'exercitessin més a anar a confessar."
Això mateix de fer cua per guardar un lloc en el confessionari ens ho testimonia Joan Soler i Bargés, un veí del carrer Sant Bernat, cosa que ens fa pensar que no ho feia únicament per les companyes de treball sinó per altres persones que tenien alguna dificultat de confessar-se.
Margarita Triadú, una de les noies que estaven sota la seva cura, declarà que la Lliberada procurava que allí es resessin devotes oracions i exhortava a les treballadores a la devoció, la qual coincideix amb la Magdalena Artigues, que diu: "Allí m'exhortava, com igualment a les altres col·laboradores, als exercicis de pietat i devoció, fent-nos resar Parenostres i altres oracions amb freqüència segons ho permetia el treball", i també diu que reprimia i corregia si s'adonava d'algun excés en jocs de mans o altres que poguessin ocasionar alguna renyina.
Butiñà diu que la Serventa de Déu per tallar les enraonies i paraules impertinents ho feia amb aquella dita: "Noies, els ulls a la feina i el cor a Déu", expressió que sintetitza el que fou la seva vida de treballadora de fàbrica i el seu esperit d'oració al mateix temps. Joan Saus, l'amo de la casa on vivia la Lliberada i veí d'aquesta, declarà: "Instruïa a les famílies en les doctrines de la Religió i, a vegades, em cridava també a mi per instruir-me en les mateixes", i afegeix que era molt afeccionada a conversar amb els infants.
És interessant la declaració de Miquel Bartrina, que era tartamut: "M'ensenyava amb molta cura i paciència la doctrina cristiana, que m'era costosa d'aprendre i poder-me expressar, per ser quelcom tartamut, i a ella em refugiava, perquè no permetia que fos molestat i quan altres feien burla de mi o em perseguien."
També és interessant la declaració de Jerònima Iglésies: "Exhortava al meu
marit a viure cristianament, i a les meves filles les inculcava la devoció, i
exhortava a la mare de la mateixa Lliberada a què assistís als necessitats,
oblidant-se de les seves'', és a dir de les pròpies necessitats. Com veiem, no
només es preocupava del bé espiritual del pròxim, sinó que també desitjava
remeiar les necessitats materials, a pesar de les seves limitades possibilitats.
Joan soler diu encara: "I també perquè les dones observessin tota honestedat en el vestir, portava agulles i se les entregava perquè composessin els seus vestits."
És possible que les correccions que a vegades feia li donessin algun disgust per part d'algun insolent. Victòria Casals diu que ella rebia amb paciència les injúries i exhortava a la paciència, demanant perdó pels ofensors.
Aquesta era la vida d'apostolat de la Lliberada mentre pogué anar al treball. Quan la malaltia ja no li permeté més anar al treball i jeia malalta en un clot de llit, també des d'allí continuà el seu apostolat, ara però entre les persones que anaven a visitar-la, atretes per la seva fama de santedat i també no poques vegades cercant consell en les seves dificultats i consol en les seves penes. Per a tots tenia la paraula adient, i tothom sortia de la seva companyia content i consola.
Quasi tots els seus companys i companyes de treball que declararen com a testimonis fan referència a aquest seu apostolat. Entre altres, Sabina Bertran diu: "Exhortava a les altres donzelles als exercicis de pietat, ensenyant a resar algunes devocions, Parenostres, i a més, oferint-se per les que volguessin anar a confessar-se a aixecar-se molt de matí i prevenir i guardar-les-hi lloc en el confessionari, a fi que alliberant-les d'aquella molèstia, hi anessin i s'exercitessin més a anar a confessar."
Això mateix de fer cua per guardar un lloc en el confessionari ens ho testimonia Joan Soler i Bargés, un veí del carrer Sant Bernat, cosa que ens fa pensar que no ho feia únicament per les companyes de treball sinó per altres persones que tenien alguna dificultat de confessar-se.
Margarita Triadú, una de les noies que estaven sota la seva cura, declarà que la Lliberada procurava que allí es resessin devotes oracions i exhortava a les treballadores a la devoció, la qual coincideix amb la Magdalena Artigues, que diu: "Allí m'exhortava, com igualment a les altres col·laboradores, als exercicis de pietat i devoció, fent-nos resar Parenostres i altres oracions amb freqüència segons ho permetia el treball", i també diu que reprimia i corregia si s'adonava d'algun excés en jocs de mans o altres que poguessin ocasionar alguna renyina.
Butiñà diu que la Serventa de Déu per tallar les enraonies i paraules impertinents ho feia amb aquella dita: "Noies, els ulls a la feina i el cor a Déu", expressió que sintetitza el que fou la seva vida de treballadora de fàbrica i el seu esperit d'oració al mateix temps. Joan Saus, l'amo de la casa on vivia la Lliberada i veí d'aquesta, declarà: "Instruïa a les famílies en les doctrines de la Religió i, a vegades, em cridava també a mi per instruir-me en les mateixes", i afegeix que era molt afeccionada a conversar amb els infants.
És interessant la declaració de Miquel Bartrina, que era tartamut: "M'ensenyava amb molta cura i paciència la doctrina cristiana, que m'era costosa d'aprendre i poder-me expressar, per ser quelcom tartamut, i a ella em refugiava, perquè no permetia que fos molestat i quan altres feien burla de mi o em perseguien."
 |
| Església de St Esteve - 1966 |
Joan soler diu encara: "I també perquè les dones observessin tota honestedat en el vestir, portava agulles i se les entregava perquè composessin els seus vestits."
És possible que les correccions que a vegades feia li donessin algun disgust per part d'algun insolent. Victòria Casals diu que ella rebia amb paciència les injúries i exhortava a la paciència, demanant perdó pels ofensors.
Aquesta era la vida d'apostolat de la Lliberada mentre pogué anar al treball. Quan la malaltia ja no li permeté més anar al treball i jeia malalta en un clot de llit, també des d'allí continuà el seu apostolat, ara però entre les persones que anaven a visitar-la, atretes per la seva fama de santedat i també no poques vegades cercant consell en les seves dificultats i consol en les seves penes. Per a tots tenia la paraula adient, i tothom sortia de la seva companyia content i consola.
Butlletí núm. 22 - Abril de 1997
dissabte, 21 de març de 2020
Entre les devocions més significatives de la Serventa de Déu Lliberada Ferrarons hi trobem la que tenia a Jesús Crucificat. Que ella ja en el temps de la seva
adolescència i joventut tenia gravats els sofriments de Crist en la seva Passió i
mort, ho demostra aquella expressió que recull Victòria Casals, la qual diu que
quan la Lliberada anava a treballar a la fàbrica de Sant Joan les Fonts i trobava pel
camí una petita pujada, ella, ja malaltissa aleshores, exclamava sufocada: "Com
podré pujar aquesta muntanya del Calvari?". Això ens fa pensar que ja aleshores
era afeccionada a la pràctica del Viacrucis, o a la consideració de la Passió i Mort
de Jesús.
Sobre aquesta pràctica del Via-crucis ens en parla llargament el seu primer biògraf, el P. Francesc Butiñà. Possiblement pogué recollir la notícia de llavis d'algun testimoni ocular, ja que sabem que Butiñà estigué a Olot a predicar pel temps que va escriure la biografia de la Serventa de Déu. Ens diu en La devota artesana després de descriure la situació del Montsacopa, dit també en aquell temps Montcalvari: "Cuando en la tarde de los días festivos no había otro ejercicio que mas cuarase a la santa codicia de la devota virgen, allà se dirigía ella acompanada de varias jóvenes animadas del mismo afàn para instruirse en la escuela de la cruz. Postrada de rodillas delante de los devotos oratorios, iba alternando la sentimental lectura de los padecimientos de Jesús con profundos suspiros y ardientes gemidos. Corrianle hilo a hilo por las encendidas mejillas muchas lagrimas, y tal era, tan tierno y piadoso el fervor que respiraba su semblante, que todos los circunstantes se sentían movidos a compunción y arrepentimiento".
Fou sens dubte, en la contemplació de Jesús Crucificat que ella comprengué la
seva vocació martirial. En una de les seves llibretes manuscrites, de l'any 1821, hi
trobem precisament un acte de Consagració a la creu de Jesucrist, extret del llibre
francès L'ame sur le Calvaire, que és un veritable oferiment de si mateix com a víctima expiatòria pels pecats del món. Aquest acte de consagració, que ella segurament féu als seus 18 anys, l'aniria repetint sovint i l'ajudaria a prendre consciència
de la seva vocació martirial, ja que la seva vida fou un continu martiri, particularment durant els 13 anys que passaria en un clot de llit.
En la Relació de la seva vida que envià a Roma el Servent de Déu Joaquim Masmitjà, el seu últim director espiritual, ens diu, tal com recull Mn. Balcells en Modelo de jóvenes obreras, que un dels temes favorits de les seves meditacions era la sagrada Passió del nostre Salvador, i que als pocs moments de posar-se a meditar sobre algun dels passos, ja se la veia entrada en altíssima contemplació, abrusant-se i consumint-se d'amor i de dolor. Per a conformar-se més amb Jesús, molt sovint, però especial en les nits del dijous al divendres, se la veia estàtica, amb els braços en forma de creu, posició que li seria molestosíssima, donada la seva malaltia, passant nits senceres en aquesta actitud. Ella manifestà més d'una vegada als seus confessors que era admesa a participar amb gran intensitat de les penes, dels dolors i dels turments de Jesús; que sentia la crueltat de la flagel.lació, els horrors de la coronació d'espines, les tortures de la creu, la set abrusadora, la desesperança, amb les suors i angoixes de la mateixa mort.
Sens dubte que per altra part la freqüent meditació de la Passió i Mort de Jesús era el seu reconfort en les penes i treballs que li causaven les seves malalties i altres sofriments inexplicables que rebia per permissió divina dels esperits malignes, i la infonia aquella generositat per oferir-se a sofrir més i més, fins a la mort, com a víctima, pels pecats del món, per la pau del país, submergit en una guerra fraticida, i per la unitat de l'Església, amenaçada a Espanya de cisma. Els seus grans sofriments, li semblaven poca cosa en comparació del que havia patit Jesús per nosaltres. Per això, quan algú tractava de compadir-la, exclamava: "l què és això en comparació del que va sofrir Jesús".
la cosa més admirable de la Lliberada és que, enmig de les seves penes i treballs, mostrava una pau i joia interior, que feia que pogués ésser el consol dels qui anaven a visitar-la. Així ho experimentaren, entre altres, els mateixos metges que l'assistien, els Drs. Prat i Gelebart, com ells manifesten admirats en les seves declaracions, i que la visitaven a vegades més que per donar-li un remei per la seva malaltia, per cercar un consol en les pròpies penes i preocupacions.
Sobre aquesta pràctica del Via-crucis ens en parla llargament el seu primer biògraf, el P. Francesc Butiñà. Possiblement pogué recollir la notícia de llavis d'algun testimoni ocular, ja que sabem que Butiñà estigué a Olot a predicar pel temps que va escriure la biografia de la Serventa de Déu. Ens diu en La devota artesana després de descriure la situació del Montsacopa, dit també en aquell temps Montcalvari: "Cuando en la tarde de los días festivos no había otro ejercicio que mas cuarase a la santa codicia de la devota virgen, allà se dirigía ella acompanada de varias jóvenes animadas del mismo afàn para instruirse en la escuela de la cruz. Postrada de rodillas delante de los devotos oratorios, iba alternando la sentimental lectura de los padecimientos de Jesús con profundos suspiros y ardientes gemidos. Corrianle hilo a hilo por las encendidas mejillas muchas lagrimas, y tal era, tan tierno y piadoso el fervor que respiraba su semblante, que todos los circunstantes se sentían movidos a compunción y arrepentimiento".
 |
| Crist de l'església del Carme - Olot |
En la Relació de la seva vida que envià a Roma el Servent de Déu Joaquim Masmitjà, el seu últim director espiritual, ens diu, tal com recull Mn. Balcells en Modelo de jóvenes obreras, que un dels temes favorits de les seves meditacions era la sagrada Passió del nostre Salvador, i que als pocs moments de posar-se a meditar sobre algun dels passos, ja se la veia entrada en altíssima contemplació, abrusant-se i consumint-se d'amor i de dolor. Per a conformar-se més amb Jesús, molt sovint, però especial en les nits del dijous al divendres, se la veia estàtica, amb els braços en forma de creu, posició que li seria molestosíssima, donada la seva malaltia, passant nits senceres en aquesta actitud. Ella manifestà més d'una vegada als seus confessors que era admesa a participar amb gran intensitat de les penes, dels dolors i dels turments de Jesús; que sentia la crueltat de la flagel.lació, els horrors de la coronació d'espines, les tortures de la creu, la set abrusadora, la desesperança, amb les suors i angoixes de la mateixa mort.
Sens dubte que per altra part la freqüent meditació de la Passió i Mort de Jesús era el seu reconfort en les penes i treballs que li causaven les seves malalties i altres sofriments inexplicables que rebia per permissió divina dels esperits malignes, i la infonia aquella generositat per oferir-se a sofrir més i més, fins a la mort, com a víctima, pels pecats del món, per la pau del país, submergit en una guerra fraticida, i per la unitat de l'Església, amenaçada a Espanya de cisma. Els seus grans sofriments, li semblaven poca cosa en comparació del que havia patit Jesús per nosaltres. Per això, quan algú tractava de compadir-la, exclamava: "l què és això en comparació del que va sofrir Jesús".
la cosa més admirable de la Lliberada és que, enmig de les seves penes i treballs, mostrava una pau i joia interior, que feia que pogués ésser el consol dels qui anaven a visitar-la. Així ho experimentaren, entre altres, els mateixos metges que l'assistien, els Drs. Prat i Gelebart, com ells manifesten admirats en les seves declaracions, i que la visitaven a vegades més que per donar-li un remei per la seva malaltia, per cercar un consol en les pròpies penes i preocupacions.
Butlletí núm. 20 - Novembre de 1995
Subscriure's a:
Missatges (Atom)