Apòstol en el propi ambient

La Lliberada no era persona d'una pietat tancada en si mateixa, sinó que la seva vida interior la impulsava a comunicar els dons rebuts de Déu als altres, particularment a les persones amb les quals convivia, esdevenint així en apòstol en el propi ambient. En són testimoni principalment els seus companys i companyes de treball a la fàbrica i també els seus amics i veïns del carrer de sant Bernat, on ella vivia.

Quasi tots els seus companys i companyes de treball que declararen com a testimonis fan referència a aquest seu apostolat. Entre altres, Sabina Bertran diu: "Exhortava a les altres donzelles als exercicis de pietat, ensenyant a resar algunes devocions, Parenostres, i a més, oferint-se per les que volguessin anar a confessar-se a aixecar-se molt de matí i prevenir i guardar-les-hi lloc en el confessionari, a fi que alliberant-les d'aquella molèstia, hi anessin i s'exercitessin més a anar a confessar."

Això mateix de fer cua per guardar un lloc en el confessionari ens ho testimonia Joan Soler i Bargés, un veí del carrer Sant Bernat, cosa que ens fa pensar que no ho feia únicament per les companyes de treball sinó per altres persones que tenien alguna dificultat de confessar-se.

Margarita Triadú, una de les noies que estaven sota la seva cura, declarà que la Lliberada procurava que allí es resessin devotes oracions i exhortava a les treballadores a la devoció, la qual coincideix amb la Magdalena Artigues, que diu: "Allí m'exhortava, com igualment a les altres col·laboradores, als exercicis de pietat i devoció, fent-nos resar Parenostres i altres oracions amb freqüència segons ho permetia el treball", i també diu que reprimia i corregia si s'adonava d'algun excés en jocs de mans o altres que poguessin ocasionar alguna renyina.

Butiñà diu que la Serventa de Déu per tallar les enraonies i paraules impertinents ho feia amb aquella dita: "Noies, els ulls a la feina i el cor a Déu", expressió que sintetitza el que fou la seva vida de treballadora de fàbrica i el seu esperit d'oració al mateix temps. Joan Saus, l'amo de la casa on vivia la Lliberada i veí d'aquesta, declarà: "Instruïa a les famílies en les doctrines de la Religió i, a vegades, em cridava també a mi per instruir-me en les mateixes", i afegeix que era molt afeccionada a conversar amb els infants.

És interessant la declaració de Miquel Bartrina, que era tartamut: "M'ensenyava amb molta cura i paciència la doctrina cristiana, que m'era costosa d'aprendre i poder-me expressar, per ser quelcom tartamut, i a ella em refugiava, perquè no permetia que fos molestat i quan altres feien burla de mi o em perseguien."

Església de St Esteve - 1966

També és interessant la declaració de Jerònima Iglésies: "Exhortava al meu marit a viure cristianament, i a les meves filles les inculcava la devoció, i exhortava a la mare de la mateixa Lliberada a què assistís als necessitats, oblidant-se de les seves'', és a dir de les pròpies necessitats. Com veiem, no només es preocupava del bé espiritual del pròxim, sinó que també desitjava remeiar les necessitats materials, a pesar de les seves limitades possibilitats.

Joan soler diu encara: "I també perquè les dones observessin tota honestedat en el vestir, portava agulles i se les entregava perquè composessin els seus vestits."

És possible que les correccions que a vegades feia li donessin algun disgust per part d'algun insolent. Victòria Casals diu que ella rebia amb paciència les injúries i exhortava a la paciència, demanant perdó pels ofensors.

Aquesta era la vida d'apostolat de la Lliberada mentre pogué anar al treball. Quan la malaltia ja no li permeté més anar al treball i jeia malalta en un clot de llit, també des d'allí continuà el seu apostolat, ara però entre les persones que anaven a visitar-la, atretes per la seva fama de santedat i també no poques vegades cercant consell en les seves dificultats i consol en les seves penes. Per a tots tenia la paraula adient, i tothom sortia de la seva companyia content i consola.

Butlletí núm. 22 - Abril de 1997

Llegir més...

Devoció de la Lliberada a Crist Crucificat

Entre les devocions més significatives de la Serventa de Déu Lliberada Ferrarons hi trobem la que tenia a Jesús Crucificat. Que ella ja en el temps de la seva adolescència i joventut tenia gravats els sofriments de Crist en la seva Passió i mort, ho demostra aquella expressió que recull Victòria Casals, la qual diu que quan la Lliberada anava a treballar a la fàbrica de Sant Joan les Fonts i trobava pel camí una petita pujada, ella, ja malaltissa aleshores, exclamava sufocada: "Com podré pujar aquesta muntanya del Calvari?". Això ens fa pensar que ja aleshores era afeccionada a la pràctica del Viacrucis, o a la consideració de la Passió i Mort de Jesús.

Sobre aquesta pràctica del Via-crucis ens en parla llargament el seu primer biògraf, el P. Francesc Butiñà. Possiblement pogué recollir la notícia de llavis d'algun testimoni ocular, ja que sabem que Butiñà estigué a Olot a predicar pel temps que va escriure la biografia de la Serventa de Déu. Ens diu en La devota artesana després de descriure la situació del Montsacopa, dit també en aquell temps Montcalvari: "Cuando en la tarde de los días festivos no había otro ejercicio que mas cuarase a la santa codicia de la devota virgen, allà se dirigía ella acompanada de varias jóvenes animadas del mismo afàn para instruirse en la escuela de la cruz. Postrada de rodillas delante de los devotos oratorios, iba alternando la sentimental lectura de los padecimientos de Jesús con profundos suspiros y ardientes gemidos. Corrianle hilo a hilo por las encendidas mejillas muchas lagrimas, y tal era, tan tierno y piadoso el fervor que respiraba su semblante, que todos los circunstantes se sentían movidos a compunción y arrepentimiento".

Crist de l'església del Carme - Olot

Fou sens dubte, en la contemplació de Jesús Crucificat que ella comprengué la seva vocació martirial. En una de les seves llibretes manuscrites, de l'any 1821, hi trobem precisament un acte de Consagració a la creu de Jesucrist, extret del llibre francès L'ame sur le Calvaire, que és un veritable oferiment de si mateix com a víctima expiatòria pels pecats del món. Aquest acte de consagració, que ella segurament féu als seus 18 anys, l'aniria repetint sovint i l'ajudaria a prendre consciència de la seva vocació martirial, ja que la seva vida fou un continu martiri, particularment durant els 13 anys que passaria en un clot de llit.

En la Relació de la seva vida que envià a Roma el Servent de Déu Joaquim Masmitjà, el seu últim director espiritual, ens diu, tal com recull Mn. Balcells en Modelo de jóvenes obreras, que un dels temes favorits de les seves meditacions era la sagrada Passió del nostre Salvador, i que als pocs moments de posar-se a meditar sobre algun dels passos, ja se la veia entrada en altíssima contemplació, abrusant-se i consumint-se d'amor i de dolor. Per a conformar-se més amb Jesús, molt sovint, però especial en les nits del dijous al divendres, se la veia estàtica, amb els braços en forma de creu, posició que li seria molestosíssima, donada la seva malaltia, passant nits senceres en aquesta actitud. Ella manifestà més d'una vegada als seus confessors que era admesa a participar amb gran intensitat de les penes, dels dolors i dels turments de Jesús; que sentia la crueltat de la flagel.lació, els horrors de la coronació d'espines, les tortures de la creu, la set abrusadora, la desesperança, amb les suors i angoixes de la mateixa mort.

Sens dubte que per altra part la freqüent meditació de la Passió i Mort de Jesús era el seu reconfort en les penes i treballs que li causaven les seves malalties i altres sofriments inexplicables que rebia per permissió divina dels esperits malignes, i la infonia aquella generositat per oferir-se a sofrir més i més, fins a la mort, com a víctima, pels pecats del món, per la pau del país, submergit en una guerra fraticida, i per la unitat de l'Església, amenaçada a Espanya de cisma. Els seus grans sofriments, li semblaven poca cosa en comparació del que havia patit Jesús per nosaltres. Per això, quan algú tractava de compadir-la, exclamava: "l què és això en comparació del que va sofrir Jesús".

la cosa més admirable de la Lliberada és que, enmig de les seves penes i treballs, mostrava una pau i joia interior, que feia que pogués ésser el consol dels qui anaven a visitar-la. Així ho experimentaren, entre altres, els mateixos metges que l'assistien, els Drs. Prat i Gelebart, com ells manifesten admirats en les seves declaracions, i que la visitaven a vegades més que per donar-li un remei per la seva malaltia, per cercar un consol en les pròpies penes i preocupacions.

Butlletí núm. 20 - Novembre de 1995

Llegir més...

Devoció de la Lliberda a la Mare de Déu

Una altra de les devocions peculiars de la Serventa de Déu Lliberada Ferrarons era la que professava a la Mare de Déu. El seu biògraf, P. Francesc Butiñà, diu en La devota artesana: "La devoción y filial confianza que en la Virgen tenía, sinó corría parejas con la que a Jesús profesaba, seguía a lo menos inmediatamente después de ella, como se desprende claramente, ya del entusiasmo con que hablaba de las glorias de María, ya de la solicitud con que todos los días, y en particular en las fiestas dedicadas a sus misterios la obsequiaba, ya de la sed y hambre que la consumía por ver a la Virgen de todos bendecida y de todos filialmente amada".

Una prova que ens demostra que es preocupava que els altres l'honoressin és l'anècdota que conten alguns testimonis, que quan sonaven les hores no s'acontentava de resar ella l'Ave Maria, sinó que procurava que també la resessin les seves companyes de treball, com quan treballava a la fàbrica d'Antoni Carbó. Com que ella treballava sola en una habitació separada, per estar més recollida, tal com havia demanat, amb una maça trucava a la paret de les sales contigües perquè la rebessin.

Mare de Déu del Carme

També ens diu Butiñà que la Lliberada, ja que no podia pel seu estat i condicions entrar en la vida religiosa, per tal d'honorar i imitar a la Mare de Déu, es va consagrar a Jesús i Maria "ofreciéndoles perpetua virginidad, obediencia omnímoda a los Padres espirituales, y pobreza absoluta".

Aquesta devoció a la Mare de Déu ja li venia de família, ja que el seu pare era terciari carmelita. I, com ja n'hem parlat en un anterior capítol, ella també, quan tot just tenia setze anys, professà en el Terç Orde del Carme, una de les característiques del qual és precisament la devoció a la Mare de Déu. Fou una propagadora de l'Escapulari del Carme, que ella, quan estava malalta al llit, repartia entre les persones que l'anaven a visitar, i fins i tot les advertia si no el portaven.

També trobem el seu nom en altres associacions marianes. Així el dia 6 de gener de 1821 professà en la Congregació de Ntra. Sra. dels Dolors, devoció molt estesa a Olot, on es venerava en pròpia capella la seva imatge, obra mestra de Ramon Amadeu. En l'església d'aquesta Congregació s'hi celebrà solemnement la missa d'aniversari de la mort de la Serventa de Déu. El rés propi dels congregats era la corona dels Dolors de la Mare de Déu.

El mateix any 1821 ingressà en la Confraria de la Mare de Déu del Roser, de la que n'era prior el seu primer director espiritual el Rd. Pere Rovira. L'obsequi particular dels confrares del Roser és el rés diari d'una part del Rosari, devoció que la Serventa de Déu ja practicava des de petita en la família. Recull Joan Calvó en les seves Notes aquesta anècdota: "Quan la Serventa de Déu anava a treballar a la fàbrica de Sant Joan les Fonts, pel camí, amb altres companyes, resaven a dos cors el rosari que en deien de bona mort, perquè després de cada dena unes deien: "Déu nos do una bona mort", i les altres responien: "Déu nos do una bona vida". Quan la Serventa de Déu entrà en agonia, li posaren a les mans la candela beneïda i indulgenciada de la Mare de Déu del Roser".

Pertanyia també a la Confraria de la Puríssima Concepció de Maria Santíssima. Era la confraria dels mitgers. Podem suposar que la Serventa de Déu sentia una especial devoció per aquest misteri de la Mare de Déu i celebrava amb fervor la seva festa.

Sens dubte que la Serventa de Déu, com a bona olotina, professava una tendra devoció a la Mare de Déu en la seva advocació del Tura, Patrona de la Vila, i la visitava en el seu santuari. Hi ha una carta del Rd. Lluís Vila de la que es desprèn que quan ella estava malalta al llit la visitava en esperit. En aquell temps, l'església del Carme, que ella freqüentava i hi passava hores en oració ja quan era joveneta, estava tancada, per l'exclaustració que es produí el 1835, i ja no s'obrí de nou fins al 1844, quan ja la serventa de Déu era morta. A l'església del Tura hi havien traslladat la imatge de la Mare de Déu del Carme, i en el seu altar s'hi celebraren les exèquies quan va morir.

Quan ella morí, entre els papers que se li trobaren hi havia aquest oferiment a la Mare de Déu: "Verge Santíssima, vos oferesc els meus ulls, les mies mans i tot el meu cos i digneu-vos guardar-me com a filla vostra".

Butlletí núm. 21 - Juliol de 1996

Llegir més...

Goigs de la Lliberada

Llegir més...