A part de certes reserves per part de les autoritats, tendents a frenar un entusiasme que ja es
preveia, la població d'Olot reaccionà immediatament a la mort de la Lliberada. Joan Calvó i Morató
descriu amb vius colors aquesta reacció: «Com una centella va córrer súbitament la notícia de la
seva mort per tots els cantons de la Vila, i com un moviment espontani i simultani s'apilotà un crescudíssim nombre de persones a la casa de la Serventa de Déu, dient que volien veure la santa». Uns per devoció i altres per curiositat del que es deia.
I el que es deia era que la cara de la difunta era una meravella i feia goig de veure-la. Un dia a la fàbrica de l'Anton Carbó —així ho testifica la seva esposa Maríanna Funoses— parlant de la por que feien els morts, algú digué a la Lliberada que ella quan fóra morta, com que era d'estatura molt alta, en faria molta de por. Lliberada respongué rotundament que ella, de morta, de por no en faria gens. I així fou. La vista del seu cadàver no solament no causava ni por ni aquella repugnància natural que causen els morts, sinó tot el contrari: de tal manera que va atreure a veure-la una gran gentada: La majoria hi anaven per la gran fama de santedat que ja tenia, però altres, per la curiositat de comprovar si era cert el que corria de boca en boca.
El Dr. Masmitjà, que després d'assistir-la en la seva mort, s'havia retirat a una habitació contigua, esperant que la vestissin i el fuster Tenes arrangés la plataforma on la col·locaren, diu: -Poc després, quan de nou vaig entrar a la seva cambra, decentment vestit el seu cos, ja des de la porta vaig adonar-me la mudança de la seva cara, i se'm figurava com estàtica o molt semblant a la manera com l'havia vist en els seus èxtasis, cosa que em va sorprendre». Joan Calvó, que també hi era present, ho descriu així: «De sobte aparegueren en el seu rostre tres petits clotets, un a cada galta i l'altre a la punta de la barba, tots ells de color vermell i iguals, formant un perfecte triangle equilàter». Com era molt coneguda la seva devoció a la Sma. Trinitat, de seguida s'interpretà que aquest senyal era un símbol d'aquest misteri. A més, les seves mans i els seus peus quedaren tan flexibles com si es tractés d'un cos viu, com molts ho volgueren comprovar.
Un altre detall que feren notar molts dels testimonis, és que en la seva cambra no es percebia cap classe de mal olor; és més, alguns, com el sacerdot advocat Anton Moner, afirmaren haver percebut una fragància tota particular. Anton Tenes, el fuster, deposà que encara en el moment de col·locar-la en el bagul, no feia cap mala olor i conservava la flexibilitat del cos.
Tan gran fou la gentada durant tot el dia 21 i el matí del 22, fins a l'hora de l'enterrament, que per evitar alguna possible desgràcia hagueren de posar-hi ordre. Joan Calvó diu que «homes, que en la seva cara es veia que venien a veure-la només atrets per la curiositat, o potser per mofar-se, després de posar els seus ulls en la formosa cara de la difunta, es treien respectuosament la gorra, resaven un Parenostre i sortien canviats, amb idees molt diferents de quan havien entrat». Ja que a la gent se la feia desfilar, per a donar lloc als que esperaven per entrar, alguns fins i tot, pujaven al terrat d'una casa del davant per poder contemplar-la amb tota detenció, tant era el goig que feia de veure-la.
Font: Butlletí informatiu sobre la causa de canonització de Lliberada Ferrarons - Nº 10 - Febrer 1990
