La Lliberada portava ja vint-i-cinc anys de malalta, i els tretze últims prostrada en un clot de llit amb indicibles sofriments. Els metges no trobaven una explicació natural a la seva existència. Així ho expressen en les seves declaracions. La Lliberada no sols sofria amb una paciència inexplicable, sinó i que s'oferia a nous treballs i sofriments. Per una part ella volia continuar vivint, per a poder oferir els seus sofriments pel bé dels altres; però, per altra part, anhelava cada vegada més volar cap al cel per a fruir per sempre de la presència de Déu. La seva oració inalterable era aquesta: «Senyor, només desitjo complir sempre i en tot la vostra voluntat».
Déu nostre Senyor havia acceptat el seu oferiment, i els seus sofriments l'acompanyaran fins a la fi. Un testimoni ocular, Joan Calvó i Morató, diu: «Expirà en el mateix moment que finalitzaven els nou dies en què notablement se li havien agreujat els seus acerbíssims dolors». l la veïna Francesca Badosa testifica: «Em vaig trobar en la seva habitació, vetllant, juntament amb el Rev. Masmitjà, la nit de la seva defunció (...). Acabà la seva vida patint molt i amb senyals comuns als altres moribunds».
Però els seus intensos dolors corporals venien sobreabundantment compensats pels consols espirituals que rebia del cel. El Dr. Masmitjà testificà que des que ell va començar a visitar-la diàriament el febrer de 1841, no passaven de quatre a sis dies, màxim, que no la veiés estàtica. Aquesta freqüència es féu encara més intensa en els últims dies de la seva vida. Ella com sant Pau podia dir amb tota veritat: Estic crucificada en Crist; visc, però ja no jo, sinó que és Crist qui viu en mi.
Una de les coses que va entendre en una d'aquestes visites que rebia del cel és que havia arribat l'hora de la seva partença. El seu director espiritual, el Dr. Masmitjà, que la va assistir en el seu traspàs a l'eternitat, diu al respecte: «Ella mateixa me'l va anunciar molt proper abans de succeir, amb paraules molt terminants, i prometent el seu favor quan estigués al cel, que majorment en aquest temps desitjava».
També a les seves germanes anuncià el dia i l'hora de la seva mort, i a més, els féu saber que Déu volia que la creu dels seus sofriments, que era el seu tresor, quedés com herència en la família. Seguidament els preguntà quina de les dues la volia acceptar. Felisa no es veié amb cor. Serà l'Agnès, la més petita, la continuadora de l'obra expiatòria de la Lliberada, i passarà 20 anys malalta al llit.
Acostant-se l'hora del seu traspàs, va pregar a les seves germanes que li canviessin la camisa, per evitar que ulls profans poguessin veure l'estat del seu cos, tot ell fet una plaga. Les seves germanes la varen complaure, tot i la por que tenien de que se'ls quedés morta als braços. Una altra cosa encara els demanà, que un cop morta la vestissin amb l'hàbit del Carme, que ja tenia preparat. l elles ho acompliren puntualment.
Poc després ja entrava en agonia. Dos dies abans havia rebut el viàtic i la unció. El Dr. Masmitjà testifica: «En la nit precedent al dia 21 de juny de 1842, em vaig quedar en la cambra de la Lliberada (...), i començant a les dues de la matinada, poc més o menys, la vaig assistir per al seu traspàs a l'eternitat, que s'esdevingué a les tres de la mateixa matinada, o poc després». Així, a la matinada del dia 21 de juny, volava cap al cel l'ànima de la generosa i animosa Lliberada.
Butlletí núm 9, pàg. 3