Ja hem vist com la Lliberada el dissabte abans de l'Ascensió de 1829 hagué de plegar del treball i enllitar-se. La causa principal dels seus mals corporals era un tumor al fetge, que ja s'havia manifestat feia més de set anys i que havia anat augmentant de volum.
En Jeroni Gelabert ens dóna una idea de com ella es trobava l'any 1834 quan ell la visità per primera vegada: «La vaig veure —diu— que semblava ja morta: la cara molt pàl·lida i llangorosa, els ulls enfosquits, els llavis sense color; no es podia moure i estava sense veu. Li vaig prendre el pols i vaig observar que estava amb febre lenta i consumptiva, i veient una complicació de tants mals, vaig pensar que era una malalta molt diferent, i que la medicina hi tenia poc a fer».
En aquests anys posteriors de la seva vida, la Lliberada havia arribat a una gran maduresa espiritual. Ella, cada vegada més conscient de la seva vocació martirial, s'havia ofert i seguia oferint-se voluntàriament, com a víctima expiatòria pels pecats del món, d'un món concret, el del seu país, lliurat a una guerra fratricida, i d'una Església, la de la seva pàtria, perseguida i amenaçada constantment.
 |
| General Tristany - carlistes de Girona Autor: August Ferrer-Dalmau |
Per a situar-nos i comprendre millor el misteri dels seus sofriments serà bo que tinguem presents alguns dels esdeveniments d'aquells calamitosos temps. El 29 de setembre de 1833, a la mort de Ferran VII, esclata la primera guerra carlista, que ja no acabarà a Catalunya fins a 1840. El juliol de 1835 es produeix la forçada exclaustració dels religiosos a Olot. Carmelites i caputxins han d'abandonar el seu convent. La Lliberada quatre mesos abans ho havia predit, com ho testifica Sebastià Saus. «Ho va sentir tant que quasi li va costar la vida». Del 8 de setembre al 9 d'octubre de 1835 la vila d'Olot és assetjada per les forces carlines. El carrer de Sant Bernat, on encara vivia la SdD, quedava fora del recinte emmurallat a la mercè dels assetjadors, i fou escenari d'aquelles lluites. Però no seria aleshores sinó vers 1839 quan per motius de guerra la Lliberada fou traslladada a un tercer pis del carrer de la Mosca, dins del recinte emmurallat. «Fou estrany que hi arribés viva —diu Jeroni Gelabert— a causa d'estar tant faltada de forces de tant patir. Posada en aquesta nova casa, els seus mals seguiren igual, però de mal en pitjor, de manera que crèiem que la seva vida no duraria un mes, i va durar encara més de tres anys».
I, ell mateix, afegeix encara: «La Lliberada va haver d'estar tres anys i tres mesos guardant la mateixa posició en el llit, que era del costat dret, sense poder estar d'altra manera, per causa de l'enorme pes del seu fetge». Una vegada que volgueren canviar-li la màrfega (mai va voler acceptar un matalàs que li oferiren) perquè els pallons estaven apilotats i podrits, veieren, esgarrifats, que tot el seu cos, que descansava sobre la dura post, era una llaga de cap a peus i que en alguns punts se li veien els ossos, essent un vertader miracle que no s'hagués gangrenat.
A finals de l'any 1841, quan la tibantor entre el govern espanyol i l'Església arribava al seu punt més alt, i amb perill imminent de cisma «more anglicano», la Lliberada, que fins ara s'havia ofert a sofrir, per evitar tants de mals, ara, entenent que el que se li demana és la vida, s'ofereix a morir; oferiment que li «fou aprovat i acceptat», segons ens diu el seu últim director espiritual, el Dr. Masmitjà. Morirà pocs mesos després, el 21 de juny de 1842.
Butlletí núm. 8 - Pag. 3