La Lliberada no era persona d'una pietat tancada en si mateixa, sinó que la
seva vida interior la impulsava a comunicar els dons rebuts de Déu als altres,
particularment a les persones amb les quals convivia, esdevenint així en
apòstol en el propi ambient. En són testimoni principalment els seus companys i companyes de treball a la fàbrica i també els seus amics i veïns del
carrer de sant Bernat, on ella vivia.
Quasi tots els seus companys i companyes de treball que declararen com a testimonis fan referència a aquest seu apostolat. Entre altres, Sabina Bertran diu: "Exhortava a les altres donzelles als exercicis de pietat, ensenyant a resar algunes devocions, Parenostres, i a més, oferint-se per les que volguessin anar a confessar-se a aixecar-se molt de matí i prevenir i guardar-les-hi lloc en el confessionari, a fi que alliberant-les d'aquella molèstia, hi anessin i s'exercitessin més a anar a confessar."
Això mateix de fer cua per guardar un lloc en el confessionari ens ho testimonia Joan Soler i Bargés, un veí del carrer Sant Bernat, cosa que ens fa pensar que no ho feia únicament per les companyes de treball sinó per altres persones que tenien alguna dificultat de confessar-se.
Margarita Triadú, una de les noies que estaven sota la seva cura, declarà que la Lliberada procurava que allí es resessin devotes oracions i exhortava a les treballadores a la devoció, la qual coincideix amb la Magdalena Artigues, que diu: "Allí m'exhortava, com igualment a les altres col·laboradores, als exercicis de pietat i devoció, fent-nos resar Parenostres i altres oracions amb freqüència segons ho permetia el treball", i també diu que reprimia i corregia si s'adonava d'algun excés en jocs de mans o altres que poguessin ocasionar alguna renyina.
Butiñà diu que la Serventa de Déu per tallar les enraonies i paraules impertinents ho feia amb aquella dita: "Noies, els ulls a la feina i el cor a Déu", expressió que sintetitza el que fou la seva vida de treballadora de fàbrica i el seu esperit d'oració al mateix temps. Joan Saus, l'amo de la casa on vivia la Lliberada i veí d'aquesta, declarà: "Instruïa a les famílies en les doctrines de la Religió i, a vegades, em cridava també a mi per instruir-me en les mateixes", i afegeix que era molt afeccionada a conversar amb els infants.
És interessant la declaració de Miquel Bartrina, que era tartamut: "M'ensenyava amb molta cura i paciència la doctrina cristiana, que m'era costosa d'aprendre i poder-me expressar, per ser quelcom tartamut, i a ella em refugiava, perquè no permetia que fos molestat i quan altres feien burla de mi o em perseguien."
També és interessant la declaració de Jerònima Iglésies: "Exhortava al meu
marit a viure cristianament, i a les meves filles les inculcava la devoció, i
exhortava a la mare de la mateixa Lliberada a què assistís als necessitats,
oblidant-se de les seves'', és a dir de les pròpies necessitats. Com veiem, no
només es preocupava del bé espiritual del pròxim, sinó que també desitjava
remeiar les necessitats materials, a pesar de les seves limitades possibilitats.
Joan soler diu encara: "I també perquè les dones observessin tota honestedat en el vestir, portava agulles i se les entregava perquè composessin els seus vestits."
És possible que les correccions que a vegades feia li donessin algun disgust per part d'algun insolent. Victòria Casals diu que ella rebia amb paciència les injúries i exhortava a la paciència, demanant perdó pels ofensors.
Aquesta era la vida d'apostolat de la Lliberada mentre pogué anar al treball. Quan la malaltia ja no li permeté més anar al treball i jeia malalta en un clot de llit, també des d'allí continuà el seu apostolat, ara però entre les persones que anaven a visitar-la, atretes per la seva fama de santedat i també no poques vegades cercant consell en les seves dificultats i consol en les seves penes. Per a tots tenia la paraula adient, i tothom sortia de la seva companyia content i consola.
Quasi tots els seus companys i companyes de treball que declararen com a testimonis fan referència a aquest seu apostolat. Entre altres, Sabina Bertran diu: "Exhortava a les altres donzelles als exercicis de pietat, ensenyant a resar algunes devocions, Parenostres, i a més, oferint-se per les que volguessin anar a confessar-se a aixecar-se molt de matí i prevenir i guardar-les-hi lloc en el confessionari, a fi que alliberant-les d'aquella molèstia, hi anessin i s'exercitessin més a anar a confessar."
Això mateix de fer cua per guardar un lloc en el confessionari ens ho testimonia Joan Soler i Bargés, un veí del carrer Sant Bernat, cosa que ens fa pensar que no ho feia únicament per les companyes de treball sinó per altres persones que tenien alguna dificultat de confessar-se.
Margarita Triadú, una de les noies que estaven sota la seva cura, declarà que la Lliberada procurava que allí es resessin devotes oracions i exhortava a les treballadores a la devoció, la qual coincideix amb la Magdalena Artigues, que diu: "Allí m'exhortava, com igualment a les altres col·laboradores, als exercicis de pietat i devoció, fent-nos resar Parenostres i altres oracions amb freqüència segons ho permetia el treball", i també diu que reprimia i corregia si s'adonava d'algun excés en jocs de mans o altres que poguessin ocasionar alguna renyina.
Butiñà diu que la Serventa de Déu per tallar les enraonies i paraules impertinents ho feia amb aquella dita: "Noies, els ulls a la feina i el cor a Déu", expressió que sintetitza el que fou la seva vida de treballadora de fàbrica i el seu esperit d'oració al mateix temps. Joan Saus, l'amo de la casa on vivia la Lliberada i veí d'aquesta, declarà: "Instruïa a les famílies en les doctrines de la Religió i, a vegades, em cridava també a mi per instruir-me en les mateixes", i afegeix que era molt afeccionada a conversar amb els infants.
És interessant la declaració de Miquel Bartrina, que era tartamut: "M'ensenyava amb molta cura i paciència la doctrina cristiana, que m'era costosa d'aprendre i poder-me expressar, per ser quelcom tartamut, i a ella em refugiava, perquè no permetia que fos molestat i quan altres feien burla de mi o em perseguien."
 |
| Església de St Esteve - 1966 |
Joan soler diu encara: "I també perquè les dones observessin tota honestedat en el vestir, portava agulles i se les entregava perquè composessin els seus vestits."
És possible que les correccions que a vegades feia li donessin algun disgust per part d'algun insolent. Victòria Casals diu que ella rebia amb paciència les injúries i exhortava a la paciència, demanant perdó pels ofensors.
Aquesta era la vida d'apostolat de la Lliberada mentre pogué anar al treball. Quan la malaltia ja no li permeté més anar al treball i jeia malalta en un clot de llit, també des d'allí continuà el seu apostolat, ara però entre les persones que anaven a visitar-la, atretes per la seva fama de santedat i també no poques vegades cercant consell en les seves dificultats i consol en les seves penes. Per a tots tenia la paraula adient, i tothom sortia de la seva companyia content i consola.
Butlletí núm. 22 - Abril de 1997