Una altra de les devocions peculiars de la Serventa de Déu Lliberada Ferrarons
era la que professava a la Mare de Déu. El seu biògraf, P. Francesc Butiñà, diu en
La devota artesana: "La devoción y filial confianza que en la Virgen tenía, sinó corría
parejas con la que a Jesús profesaba, seguía a lo menos inmediatamente después
de ella, como se desprende claramente, ya del entusiasmo con que hablaba de las
glorias de María, ya de la solicitud con que todos los días, y en particular en las fiestas dedicadas a sus misterios la obsequiaba, ya de la sed y hambre que la consumía por ver a la Virgen de todos bendecida y de todos filialmente amada".
Una prova que ens demostra que es preocupava que els altres l'honoressin és l'anècdota que conten alguns testimonis, que quan sonaven les hores no s'acontentava de resar ella l'Ave Maria, sinó que procurava que també la resessin les seves companyes de treball, com quan treballava a la fàbrica d'Antoni Carbó. Com que ella treballava sola en una habitació separada, per estar més recollida, tal com havia demanat, amb una maça trucava a la paret de les sales contigües perquè la rebessin.
També ens diu Butiñà que la Lliberada, ja que no podia pel seu estat i condicions entrar en la vida religiosa, per tal d'honorar i imitar a la Mare de Déu, es va
consagrar a Jesús i Maria "ofreciéndoles perpetua virginidad, obediencia omnímoda a los Padres espirituales, y pobreza absoluta".
Aquesta devoció a la Mare de Déu ja li venia de família, ja que el seu pare era terciari carmelita. I, com ja n'hem parlat en un anterior capítol, ella també, quan tot just tenia setze anys, professà en el Terç Orde del Carme, una de les característiques del qual és precisament la devoció a la Mare de Déu. Fou una propagadora de l'Escapulari del Carme, que ella, quan estava malalta al llit, repartia entre les persones que l'anaven a visitar, i fins i tot les advertia si no el portaven.
També trobem el seu nom en altres associacions marianes. Així el dia 6 de gener de 1821 professà en la Congregació de Ntra. Sra. dels Dolors, devoció molt estesa a Olot, on es venerava en pròpia capella la seva imatge, obra mestra de Ramon Amadeu. En l'església d'aquesta Congregació s'hi celebrà solemnement la missa d'aniversari de la mort de la Serventa de Déu. El rés propi dels congregats era la corona dels Dolors de la Mare de Déu.
El mateix any 1821 ingressà en la Confraria de la Mare de Déu del Roser, de la que n'era prior el seu primer director espiritual el Rd. Pere Rovira. L'obsequi particular dels confrares del Roser és el rés diari d'una part del Rosari, devoció que la Serventa de Déu ja practicava des de petita en la família. Recull Joan Calvó en les seves Notes aquesta anècdota: "Quan la Serventa de Déu anava a treballar a la fàbrica de Sant Joan les Fonts, pel camí, amb altres companyes, resaven a dos cors el rosari que en deien de bona mort, perquè després de cada dena unes deien: "Déu nos do una bona mort", i les altres responien: "Déu nos do una bona vida". Quan la Serventa de Déu entrà en agonia, li posaren a les mans la candela beneïda i indulgenciada de la Mare de Déu del Roser".
Pertanyia també a la Confraria de la Puríssima Concepció de Maria Santíssima. Era la confraria dels mitgers. Podem suposar que la Serventa de Déu sentia una especial devoció per aquest misteri de la Mare de Déu i celebrava amb fervor la seva festa.
Sens dubte que la Serventa de Déu, com a bona olotina, professava una tendra devoció a la Mare de Déu en la seva advocació del Tura, Patrona de la Vila, i la visitava en el seu santuari. Hi ha una carta del Rd. Lluís Vila de la que es desprèn que quan ella estava malalta al llit la visitava en esperit. En aquell temps, l'església del Carme, que ella freqüentava i hi passava hores en oració ja quan era joveneta, estava tancada, per l'exclaustració que es produí el 1835, i ja no s'obrí de nou fins al 1844, quan ja la serventa de Déu era morta. A l'església del Tura hi havien traslladat la imatge de la Mare de Déu del Carme, i en el seu altar s'hi celebraren les exèquies quan va morir.
Quan ella morí, entre els papers que se li trobaren hi havia aquest oferiment a la Mare de Déu: "Verge Santíssima, vos oferesc els meus ulls, les mies mans i tot el meu cos i digneu-vos guardar-me com a filla vostra".
Una prova que ens demostra que es preocupava que els altres l'honoressin és l'anècdota que conten alguns testimonis, que quan sonaven les hores no s'acontentava de resar ella l'Ave Maria, sinó que procurava que també la resessin les seves companyes de treball, com quan treballava a la fàbrica d'Antoni Carbó. Com que ella treballava sola en una habitació separada, per estar més recollida, tal com havia demanat, amb una maça trucava a la paret de les sales contigües perquè la rebessin.
 |
| Mare de Déu del Carme |
Aquesta devoció a la Mare de Déu ja li venia de família, ja que el seu pare era terciari carmelita. I, com ja n'hem parlat en un anterior capítol, ella també, quan tot just tenia setze anys, professà en el Terç Orde del Carme, una de les característiques del qual és precisament la devoció a la Mare de Déu. Fou una propagadora de l'Escapulari del Carme, que ella, quan estava malalta al llit, repartia entre les persones que l'anaven a visitar, i fins i tot les advertia si no el portaven.
També trobem el seu nom en altres associacions marianes. Així el dia 6 de gener de 1821 professà en la Congregació de Ntra. Sra. dels Dolors, devoció molt estesa a Olot, on es venerava en pròpia capella la seva imatge, obra mestra de Ramon Amadeu. En l'església d'aquesta Congregació s'hi celebrà solemnement la missa d'aniversari de la mort de la Serventa de Déu. El rés propi dels congregats era la corona dels Dolors de la Mare de Déu.
El mateix any 1821 ingressà en la Confraria de la Mare de Déu del Roser, de la que n'era prior el seu primer director espiritual el Rd. Pere Rovira. L'obsequi particular dels confrares del Roser és el rés diari d'una part del Rosari, devoció que la Serventa de Déu ja practicava des de petita en la família. Recull Joan Calvó en les seves Notes aquesta anècdota: "Quan la Serventa de Déu anava a treballar a la fàbrica de Sant Joan les Fonts, pel camí, amb altres companyes, resaven a dos cors el rosari que en deien de bona mort, perquè després de cada dena unes deien: "Déu nos do una bona mort", i les altres responien: "Déu nos do una bona vida". Quan la Serventa de Déu entrà en agonia, li posaren a les mans la candela beneïda i indulgenciada de la Mare de Déu del Roser".
Pertanyia també a la Confraria de la Puríssima Concepció de Maria Santíssima. Era la confraria dels mitgers. Podem suposar que la Serventa de Déu sentia una especial devoció per aquest misteri de la Mare de Déu i celebrava amb fervor la seva festa.
Sens dubte que la Serventa de Déu, com a bona olotina, professava una tendra devoció a la Mare de Déu en la seva advocació del Tura, Patrona de la Vila, i la visitava en el seu santuari. Hi ha una carta del Rd. Lluís Vila de la que es desprèn que quan ella estava malalta al llit la visitava en esperit. En aquell temps, l'església del Carme, que ella freqüentava i hi passava hores en oració ja quan era joveneta, estava tancada, per l'exclaustració que es produí el 1835, i ja no s'obrí de nou fins al 1844, quan ja la serventa de Déu era morta. A l'església del Tura hi havien traslladat la imatge de la Mare de Déu del Carme, i en el seu altar s'hi celebraren les exèquies quan va morir.
Quan ella morí, entre els papers que se li trobaren hi havia aquest oferiment a la Mare de Déu: "Verge Santíssima, vos oferesc els meus ulls, les mies mans i tot el meu cos i digneu-vos guardar-me com a filla vostra".
Butlletí núm. 21 - Juliol de 1996