 |
| Portada d'un llibre sobre la Lliberada |
Tot i que ja fa quasi cent cinquanta anys de la mort de la Lliberada, la seva fama de santedat no sols no ha minvat, sinó que s'ha sostingut i encara ha anat creixent, si bé en les seves manifestacions externes hagi tingut moments de més o menys intensitat. Serà difícil en poques paraules poder resumir tot el que podríem dir sobre aquest particular. Remarcarem només els punts més significatius.
Tot just després de la mort de la Serventa de Déu ja el Dr. Masmitjà, esperonat i secundat per altres persones, preparava i enviava una relació de la seva vida i virtuts a Roma, a través de l'Arquebisbe de Tarragona, Echanove, que hi era desterrat, demanant instruccions del que calia fer, donada l'anòmala situació político-religiosa d'Espanya en aquell temps. No veient-se oportú iniciar el procés canònic de beatificació, seguint instruccions de la mateixa Roma, en 1844 (dos anys escassos de la mort de la Lliberada) es prengué declaració d'uns seixanta testimonis sobre la vida, virtuts i fama de santedat de la Serventa de Déu davant de tres notaris, en espera de temps millors.
Personatges d'aquells temps que s'interessaren per la Causa de la Lliberada, podem citar a Sant Antoni Maria Claret, el Dr. Jaume Soler, Canonge Magistral de Vic i després bisbe de Terol, el Dr. Llucià Casadevall, bisbe de Vic, el Dr. Guardiola, bisbe de la Seu d'Urgell, que estava desterrat a Montpeller, el canonge de Girona Arnautó. El mateix Sant Pare Gregori XVI, després de llegir una més breu relació de la seva vida, va manifestar que no dubtava que un dia els seus successors la posarien als altars.
És també un testimoni fefaent de la seva fama de santedat la preocupació per les seves despulles. Primerament fou dipositat el seu cos en un nínxol nou, donació de Na Rosa de Morales. Però tot seguit es feren gestions per a poder-lo traslladar a una església d'Olot, fins i tot es demanà l'autorització a la Reina Isabel I I, però sense resultat positiu. Malmès el primer nínxol per les filtracions de l'aigua, el Dr. Masmitjà n'adquirí un de nou, on foren traslladades les despulles en 1847. Quan a les acaballes del segle es féu una ampliació del cementiri, a fi que les seves despulles poguessin estar en lloc més digne i vistós, se li dedicà la primera de les criptes de la Via Santa Marta. La iniciativa d'aquest nou trasllat fou del patrici Josep Gelabert i Vall, iniciativa que fou secundada pel Dr. Ferrer i tot el poble d'Olot. La inscripció de la làpida no pot ser més significativa: ... Serventa de Déu, model de piadoses artesanes, mirall d'eminents virtuts; morí en olor de santedat. Des d'aleshores el seu sepulcre es convertirà en lloc de confluència dels seus nombrosos devots. És significatiu també que tant del primer com del segon trasllat se'n fes acta notarial.
Abans no s'estingís la generació dels testimonis oculars, el P. Francesc X. Butifià, SJ, va escriure la seva primera biografia, de la que se'n feren quatre edicions (Girona, 1878; Tarragona, 1890 i 1895; i Olot, 1898). La última fou per iniciativa del Dr. Esteve Ferrer, rector d'Olot durant quaranta anys.
El nou impuls per a promoure la seva glorificació li donà Mn. Domingo Balcells. Ho féu com a acte de gratitud per la salut recuperada per intercessió de la Serventa de Déu. El 1922 començà a imprimir estampes i fulls volanders i publicar escrits en els setmanaris locals, per revifar el caliu que encara perdurava. Publicà, a més, dues bio-grafies, la primera en català (1923), i la segona, ja més documentada, en castellà (1925). El seu treball donà el seu fruit, ja que aviat s'alçaren veus d'arreu de Catalunya i d'Espanya interessant-se per la causa de la Lliberada, particularment dels sectors de la classe treballadora i de l'Acció Catòlica Femenina, demanant insistentment la incoació del seu procés, de forma que pels anys 1930, el Dr. Vila Martínez, bisbe de Girona, estava disposat a iniciar-lo i havia començat les gestions a aquest fi, però la seva inesperada i prematura mort i després la guerra civil imposaren nova demora.
Caldrà arribar a la celebració del primer centenari de la mort de la Lliberada (1942), que fou realment l'afirmació i reconeixement de les seves virtuts de tot un poble per l'expontaneïtat, fervor i entusiasme en què es va celebrar, com encara molts recorden, de manera que el bisbe de Girona Dr. Josep Cartafià, que presidí aquells actes personalment, no dubtà d'autoritzar la introducció del Procés Ordinari.
Encara Olot viurà una altra gran jornada de fervor amb motiu del trasllat de les despulles de la Serventa de Déu a l'església parroquial de Sant Esteve el juny de 1966, presidida aquesta vegada pel que aleshores era bisbe de Girona, actual Cardenal de la Santa Església, Dr. Narcís Jubany i Arnau, en l'espera del veredicte de la Santa Seu.
Font: Butlletí informatiu sobre la causa de canonització de Lliberada Ferrarons - Nº 14 - Desembre de 1991