Molts són els testimonis que certifiquen que
la Lliberada freqüentava
els sagraments. Sens
dubte que es refereixen
particularment a la recepció de l'Eucaristia. No
hi ha constància que quan
ella rebé la primera
comunió. Seria segurament a dotze anys, com
era costum en aquells
temps. Possiblement a
partir d'aquesta data la
rebria amb certa freqüència, la que li permetien els confessors.
Que ja, des de joveneta, Jesús Eucaristia
era per la Serventa de
Déu el centre de les
seves atraccions, ens ho
confirma el testimoni de
Jerònima Escubós, la
qual declarà que la veia
«molt sovint a l'església
de la Verge del Carme
orant, immòbil i molt devota, davant l'altar del Santíssim Sagrament, on,
segons experiència pròpia, hi passava llarga estona, o algunes hores».
Aquí no només queda expressada la seva devoció a l'Eucaristia, sinó
també el seu esperit d'oració.
El seu primer director espiritual, Mn. Pere Rovira, assegura que rebia
els sagraments molt sovint, a pesar de les seves indisposicions. Victòria
Casals ens diu que la Lliberada anava a l'església ya de bon matí. Sabem
que quan treballava, ja força malalta, a la fàbrica d'Anton Carbó, que
estava al carrer Esglaiers i podia anar-hi una mica més tard, la Lliberada
passava primer per l'església parroquial i rebia l'Eucaristia. Així ho testificava el mateix Anton Carbó: «Tots els dies, regularment, començava a les
vuit del matí, venint a l'església i, segons tinc entès, després d'haver
rebut la Sagrada Comunió.»
L'amiga de la Serventa de Déu, Rosa Juncar, testimonia la seva «no
interrompuda assistència a la recepció dels sagraments el temps que li
permeté la salut assistir a l'església, i després (és a dir, quan ja per causa
de la malaltia hagué d'enllitar-se) en quan li hi ho proporcionava la caritat
d'alguns eclesiàstics.
Aquests eclesiàstics a què es refereix la Rosa Juncar són, sens dubte,
els seus directors espirituals, particularment el carmelita P. Antoni Bonavia
i el Servent de Déu Dr. Joaquim Masmitjà. El Pare Bonavia li portava la
Comunió amb molta freqüència, sembla que diàriament, cosa que li
reportà crítiques i problemes, fins hi tot amb els seus superiors, que li
prohibiren d'anar-la a visitar només de dos o tres cops per setmana, i
encara acompanyat. Tenim el testimoni del P. Bartomeu Roca, un dels
seus acompanyants: «El P. Bonavia s'exclamava per la persecució experimentada, ja per part de persones laiques, fins a fer-li amenaces i prevencions d'apedregar-lo, ja per part també d'alguns religiosos, perquè eren tan
freqüents les visites a la referida malalta [...] i afegí que solament s'alimentava d'una taça de caldo i de la Sagrada Comunió, que se li administrava,
al dir d'alguns, amb massa freqüència.» Estem en temps d'una gran
influència jansenista.
El Dr. Masmitjà, el seu últim director, no dubtà de portar-li la Comunió
diàriament, perquè considerava que per a ella la Comunió era el seu major
consol. Ell, quan es decidí a dirigir-la, entengué que així ho volia el Senyor,
i li ho confirmaven una sèrie de signes extraordinaris que li esdevenien
quan li portava la Comunió a plena nit, ja que la Serventa de Déu, per la
seva debilitat, no podia estar gaire temps en dejú. En una de les seves
cartes, el Dr. Masmitjà, en parlar de la molta freqüència, fins i tot diària en
alguns casos, amb què en les Constitucions permetia la Comunió a les
religioses fundades per ell, escriu en una carta: «Expresé a mas lo que
había observado por experiencia sobre el particular cuando Ilevaba el
Señor a Librada, como milagros respecto al viento y otras cosas.» El seu
germà Antoni, compta com una vegada, tornant el Dr. Masmitjà de portar
la Comunió a la Lliberada, boi que plovia a bots i barrals, arribà a casa
completament sec, dient que ella li havia assegurat que podia marxar, que
no es mullaria.
Fou, doncs, sens dubte, la recepció de l'Eucaristia, més que una altra
cosa, el que la confortava i li donava força per a suportar els terribles
dolors de la seva llarga malaltia i altres inexplicables sofriments, als que
ella generosament s'oferia com a víctima i acceptava per amor a Crist
Crucificat i en bé dels altres, particularment dels pecadors.
Butlletí núm. 18 - Octubre de 1994