Si repassem la vida de la Lliberada, des de la seva infantesa fins a la seva mort,
passant pels seus vint anys de treballs a la fàbrica i els seus tretze, passats malalta
en un clot de llit, veurem com ella va practicar totes les virtuts, en general, en un
grau heroic, és a dir, d'una manera extraordinària, fora del comú de com solem
practicar-la encara persones tingudes per piadoses i virtuoses; amb promptitud i
senzillesa, amb constància i perseverança, amb alegria i fervor creixent, i això no
només en els actes de la vida quotidiana, sinó també en els moments difícils,
superant les dificultats que se li presentaren, suportant amb ànim valerós i sense
defallença les adversitats i els sofriments morals i físics que varen acompanyar-la
durant tota la seva vida.
Els testimoniatges són abundosos. Podríem aquí aportar bon nombre de
declaracions de testimonis oculars. Ens limitarem a citar només alguns dels més
significatius.
El seu últim director espiritual, el Servent de Déu, Joaquim Masmitjà, fent com
un resum de la seva vida virtuosa, s'expressava així en una carta: «Librada
Ferrarons, no temo errar en lo que digo, desde sus tiernos anos hasta que dio su
espíritu al Creador, corrió con pasos de gigante el camino de la perfección cristiana,
esmaltando su alma con las piedras preciosas de las virtudes».
Un dels companys de treball a la fàbrica de Sant Joan les Fonts, Jaume Cunill,
digué d'ella en la seva declaració: «Va observar sempre una vida del tot conforme
a les màximes de l'Evangeli, amb particular afecte a les coses de devoció i assistència a l'Església [...]. Se la coneixia amb molta inclinació al retir i quietud. I, per
aquestes qualitats i en general pels seus tan rectes procediments, l'he considerat
dotada d'un esperit superior moralment al de qualsevol altra dona piadosa d'aquesta
nombrosa Vila».
Potser és encara més explícit el testimoniatge de N'Anton Carbó, l'amo de la
fàbrica on la Serventa de Déu passà els seus últims sis anys d'obrera: «Dic que
vaig considerar i considero que era en aquell temps d'un esperit i comportament
molt més elevat que el d'altres dones, encara d'aquelles entregades al servei de
Déu, de les que n'he tingut algunes en la meva casa de fabricació».
Respecte al seu capteniment durant el llarg temps de la seva malaltia, els
testimonis són encara més abundosos. Potser el més significatiu i qualificat sigui
el del seu metge de capçalera, Rafel Prat, que la va tractar medicalment durant els
últims vint anys de la seva vida. El Dr. Prat, després de descriure els seus inacabables i esgarrifosos patiments, diu: «En mig de tants dolors, en mig de tants treballs,
de les seves penes i misèries, mai vaig sentir de la seva boca una impaciència,
un gemec, un desconsol, una imprecació, i, menys encara, una desesperació; al
contrari, les seves paraules eren falagueres, consoladores, amables, movent a
compassió i tendresa al cor més endurit. Diferents vegades em va consolar en les
meves tristeses i penes, i no poques vegades anava a veure-la només per passar
una estona amb ella, especialment quan em trobava angoixat per alguna cosa, i
sempre en sortia consolat».
És interessant aquest testimoni perquè no només ens dóna constància de la
seva paciència, humanament inexplicable, sinó
també de la seva pau
inalterable i goig interior
en mig dels seus dolors i
sofriments, ja que encara
tenia esma per portar la
pau i el consol a les persones que se sentien angoixades. No era sol el
Dr. Prat, que anava a
veure-la per consolar-se
en les seves penes. Ella,
com ens diuen els seus
directors espirituals, no
sols acceptava plenament
els seus sofriments, sinó
que fins i tot s'oferia a
sofrir més i més, per la
glòria de Déu i per al bé de les ànimes. En els últims mesos de la seva existència
va oferir els seus sofriments i fins i tot la seva vida per a pacificació del país i
particularment per la unitat de l'Església d'Espanya, que, a més de perseguida, es
veia amenaçada de cisma.
Certament que aquesta manera de practicar la virtut no té altra explicació que
la seva vida d'intimitat amb Déu. Era efecte de la seva oració contemplativa, que
havia arribat a un grau en que la seva única preocupació era la glòria de Déu, a la
voluntat de qui ella estava totalment abandonada.
del Butlletí núm. 15 - 1992