Notes Biogràfiques.
La malaltia que, ja de petita, minava la salut de la Lliberada, a la fi la impedirà el llarg desplaçament diari a Sant Joan les Fonts, però trobarà nou treball a la fàbrica de Domingo Jou, situada al carrer del Pont de Santa Magdalena, on hi treballà durant els anys 1820 a 1823. Coincideixen aquests anys precisament amb el període constitucional; any de guerra oberta entre els absolutistes i els lliberals, que ara tenien el poder, i que afectà moltíssim a la població d'Olot, dividint-la en dos bàndols fortament oposats i irreconciliables. Per un dels decrets sectaris del govern, els carmelites hagueren de clausurar el convent durant dos anys (1821-1823).
Per aquest temps la Lliberada ingressà en altres associacions piadoses, com en la Congregació de Ntra. Sra. dels Dolors, on professà el 6 de gener de 1821 i en la Confraria del Roser, on consta el seu nom en la llista d'ingressades també el 1821. D'aquesta confraria n'era Paborde o Prior el Rev. Pere Rovira, beneficiat de la parroquial de Sant Esteve, a qui ella prengué com a director espiritual.
Lliberada Ferrarons Dibuix de Julio Batallé |
No obstant això, la Lliberada seguia encara treballant en la fàbrica del senyor Jou amb tota dedicació i segons li permetien les forces. El mateix amo de la fàbrica és un bon testimoni de la seva bona conducta i també ens confirma que ja aleshores ella estava malalta. Sabina Beltran, companya de treball, abans a Sant Joan i ara, testimonia: «No solament continuà en el seu bon comportament, sinó que encara va augmentar en virtut, i advertia a les companyes de les funcions i festes que es feien
en les esglésies, en totes les quals es coneix que ella hi anava».
És també interessant el testimoni d'una altra companya, Gertrudis Soler: «Treballava una mica separada de les altres dones i donava molts bons exemples de paciència i moderació, no reaccionant airada per les paraules mortificants que proferien contra ella altres persones de diferents opinions i partits, ans amonestant als altres a sofrir-se mútuament, i, a tal fi, referia exemples de Sants que perdonaven les injúries i oraven pels que els perseguien, resignant-se a la voluntat de Déu. En tot respirava paciència, mansuetud i caritat i corregia als qui proferien males paraules». Possiblement sigui d'aquest temps l'anècdota que va recollir Joan Calvó i Morató, que anant ella pel carrer, en certa ocasió, li varen tirar un cop de pedra a l'esquena, i ella ni tan sols va girar el cap enrere per saber que li havia tirat.
Poc més de tres anys pogué seguir el ritme de treball d'aquella fàbrica, i amb el sofriment que es pot suposar i que confirmen els testimonis. A la fi, per causa de la malaltia, que anava fent el seu curs, ella hagué de plegar.
Font: Butlletí núm. 6
Font: Butlletí núm. 6