Poques notícies tenim de la primera infància de la Lliberada, però suficients perquè puguem entrelluscar que ja de petita, Déu la preparava i la portava per camins singulars, alimentant-la aviat amb el pa dels forts, com són les privacions i el sofriment.
Maria Torner, Joan Saus i altres testimonis, veïns del carrer de Sant Bernat, que l'havien conegut des que tenia tres o quatre anys, coincideixen en afirmar que ja des de petiteta gaudia de molt bona reputació, que va tenir sempre un comportament molt exemplar, i estava dotada de molt bones qualitats. El pvre. Lluís Vila, que amb el temps seria un dels seus directors espirituals, en la seva declaració deixà constància que «segons notícies obtingudes de persones fidedignes i és fama comú, la Lliberada ja des dels seus més tendres anys va observar sempre una conducta del tot conforme amb les màximes de l'Evangeli».
 |
| Lliberada Ferrarons |
En concret, sabem que el 6 de juny de 1806, quan tenia tres anys escassos, va rebre el sagrament de la Confirmació de mans del bisbe de Girona Dr. Juan Agapito Ramirez de Arellano. La rebé conjuntament amb la seva germana Felisa, dos anys més petita que ella.
Gerònima Roure d'Escubós, poc abans de morir (1844) va declarar, davant de dos testimonis. que havia conegut a la Lliberada de petita, quan portava el menjar al seu pare, que treballava precisament en la fàbrica dels pares de la Gerònima, i deia d'ella que "era molt silenciosa". Veiem, doncs, que la Lliberada ja de petita (tindria 5 ó 6 anys) ja era una nena assenyada, recollida i diligent.
Aviat, però, deixaria de fer aquest servei, que li devia ser molt agradós, ja que Joan Ferrarons, el pare, emmalaltí greument i hagué de deixar la fàbrica per enllitar-se durant una colla d'anys, fins que en 1816 va morir, deixant la família sumida en la indigència. Amb la malaltia del pare no hi ha dubte que la vida de la Lliberada va canviar, així com la situació de tota la família.
Un dels testimonis, Joan Soler i Bergés, fabricant i veí del carrer de Sant Bernat, ens diu que per causa de la malaltia de Joan Ferrarons, que va patir per molts anys, la família (que vivia del seu jornal) va quedar reduïda a "l'estat de mendicitat". Suposem que basant-se en aquest testimoni i en el malentès que Lliberada era la primogènita, el Pare Butiñà, primer biògraf de la Serventa de Déu, diu que a ella va tocar d'anar a demanar caritat de porta en porta, i al P. Butiñà han seguit els altres biògrafs, acolorint, desmesuradament sens dubte, aquesta circumstància. No queda clar, ni és segur, que la Lliberada de petita hagués anat a captar, així tal com sona. Encara que no es pot descartar, i bonament es pot suposar que, més d'una vegada, hagués anat, enviada per la seva mare, a recollir alguna almoina que els parents, amics o veïns, els haguessin ofert, ja que aquella família era molt ben vista i estimada.
Una cosa sí que fan notar els testimonis, i és que, a pesar de la malaltia i la situació humanament desesperada de la família Ferrarons, mai ningú d'ells donaren motiu de queixa, sinó que tot ho suportaven amb paciència cristiana, conformats amb la voluntat de Déu.
I una altra cosa també sabem del cert i és que la nostra Lliberada, tan aviat com li permeté la seva curta edat (tindria uns set anys) es posà a treballar a una fàbrica de teixits (com veurem) sens dubte que per a poder alleujar quelcom aquella precària situació de la família.
Font: Butlletí número 4 - Novembre de 1987