A les tres de la matinada del dia 21 de juny de 1842 lliurava la seva ànima al Creador una minyona de 39 anys, en un fosc i reduït tercer pis del carrer de la Mosca, en la industriosa vila d'Olot. Des dels set o vuit anys fins al vint-i-sis, en què va caure malalta, havia treballat en fàbriques de filatura a Sant Joan les Fonts i Olot, i la resta dels seus dies, els havia consumit en un clot de llit, en mig d'imponderables sofriments de tota mena.
La notícia de la seva mort, diu un testimoni contemporani i presencial, corregué com un llampec per tots els recons de la vila, i fou tanta la gentada que s'apilotà davant la casa de la difunta reclamant que volien veure la santa, que es cregué necessari donar part a l'autoritat a fi que enviés algun agent municipal per a posar ordre i d'evitar així alguna possible desgràcia. Des de les tres de la matinada del dia 21 fins a dos quarts de dotze de la nit, que es va tancar la porta de la casa, (menys un curt temps que el Regidor no permeté l'entrada), i des de dos quarts de sis del matí del dia següent, fins que se
l'emportaren per donar-li sepultura, la seva estança, es va veure sempre plena de gent àvida de contemplar la difunta, la qual, per altra part, no sols no infonia a la seva vista aquella repulsió natural que causen els morts, sinó, que tot el contrari, amortallada amb l'hàbit del Carme, mostrava una faç encisadora que deixava bocabadats i plens de devoció als que se li acostaven per a contemplar-la, de forma que no s'haurien mogut d'allí i els havien de fer fora, per donar pas als qui, a fora, impacients esperaven per entrar. I és que després que fou amortallada, quedà com estàtica, amb una faç més formosa de com era quan estava viva, de tal manera que N'Antoni Masmitjà li volgué fer el retrat, ja que, com ell diu en la seva declaració, més que els horrors de la mort, tenia com un aire rialler i quasi donant indici de vida.
I així es mantingué fins que fou posada a la caixa per l'enterrament que fou també un acte multitudinari, a pesar de què, per evitar-ho s'avançà més d'una hora del temps assenyalat. Quinze donzelles vestides de blanc, cosa desacostumada, portaren el seu fèretre fins al cementeri.
El poble demanava que la portessin a enterrar amb la caixa destapada, cosa que no permeteren les autoritats, per la por que hi hagués algun excés, i que s'emportessin a trossos els seus vestits per a relíquies, cosa que possiblement hauria succeït, diu el cronista d'aquests fets.
Hom es preguntarà, què tenia de particular aquella jove que no havia estat més que una pobra treballadora de fàbrica; illetrada, que ni tan sols sabia escriure i que només a força de voluntat havia après una mica de llegir; pobra de solemnitat, que fins i tot la camisa i l'hàbit amb què la van amortallar i el vas sepulcral on la varen enterrar l'hi havien donat d'almoina?
Aquest és el misteri que voldríem descobrir pels que encara no coneixen la seva vida admirable, i despertar-ne la memòria dels més grans, que sens dubte n'hauran sentit a parlar i que potser hauran llegit quelcom d'ella en antigues biografies. Veurem que en la seva vida exemplar conté un missatge vàlid també pels homes d'avui. En números successius tractarem de donar els trets més interessants de la vida extraordinària de la Serventa de Déu Lliberada Ferrarons, la qual, no dubtem, ens farà
veure com realment n'és d'admirable Déu en els seus sants.
P. M. C.
Article publicat al
Butlletí informatiu sobre la Causa de Beatificació i Canonització de la Serventa de Déu
LLIBERADA FERRARONS i VIVÉS
Olot, novembre de 1986 - núm. 1